Headnote
Rebut: 27/07/2017
Acceptat: 12/01/2018
RESUM
El període conegut com a Transició Política espanyola, la delimitació temporal del qual continua sent discutida, ha conegut diferents interpretacions, si bé ha predominat un relat oficial que ha tractat de presentar-lo com a modèlic. En aquest treball s'ofereix una mirada crítica del procés que va conduir a la relativa estabilització d'un règim monàrquic parlamentari nou i a la progressiva integració d'aquest al projecte europeu. Se subratlla el context, la incertesa i els punts de bifurcació que van sorgir en diferents moments, i es defensa la tesi que el que finalment es va produir va ser una transacció asimètrica que va impedir una ruptura democràtica amb la dictadura franquista i el seu llegat. Es reconeixen els assoliments en termes de llibertats i drets, però es ressalten també els costs que va tenir tot aquell procés, destacant-ne especialment els que van contribuir a generar una cultura política elitista que, malgrat els successius cicles de protesta viscuts, no va arribar a veure's impugnada per una majoria social fins a l'inici del nou cicle obert a partir del 15 de maig de 2011. Des de llavors, la crisi de règim oberta, relacionada amb la crisi que afecta també la Unió Europea després de l'esclat de la crisi financera-immobiliària de 2008, així com amb l'agreujament de la fractura nacional-territorial interna, ha tornat a posar d'actualitat el debat sobre aquella Transició i la necessitat -o no- d'una segona transició o d'un nou procés (o nous processos) constituent(s).
Paraules clau: reforma, ruptura, moviments socials, cultura politica, consens.
ABSTRACT
The period known as the Spanish political transition-whose duration is still subject to debate-has been interpreted in many ways, though the dominant and official narrative is the version that portrays it as 'exemplary'. This paper critically reviews the process that led to the relative stabilisation of a new parliamentary monarchy together with its gradual integration into the European project. We highlight the context, uncertainties, and splitting crossroads that appeared in different periods of the transition. This paper upholds the idea that the transition was an asymmetric compromise that avoided a democratic rupture with Franco's dictatorship and its legacy. We recognise the liberties and rights that were won, but likewise, we emphasise the costs entailed in this process. In particular, the transition had a high political cost in that it fostered an elitist political culture that, in spite of several waves of protests, was not challenged by a social majority until the emergence of the most recent surge of protest as an result of the 15 May 2011 movement. Since then, the unfolding crisis of the regime-which is related to the crisis also currently affecting the EU in the aftermath of the financial and real estate crisis of 2008-as well as the internal national-territorial division in Spain, has once again put the issue of the Spanish transition, and the possible need for a 'second transition' or new constituent processes, under the spotlight of debate.
Keywords: reform, rupture, social movements, political culture, consensus.
SUMARI·
Relats en disputa. Passat i present
El context i la incertesa
Temps politic i punts de bifurcació
* La Llei d'amnistia, llei de punt final
* Els Pactes de la Moncloa
* La Constitució
Transacció vs. ruptura
De l'estabilitat a la crisi del regim
Referencies bibliografiques
RELATS EN DISPUTA. PASSAT I PRESENT
La crisi sistemica oberta a partir de 2008 a escala internacional i, en particular, la que s'ha anat manifestant al si de la Unió Europea (UE), i amb una gravetat més gran als paisos del sud, sembla conduir-nos no només a una crisi del ja erosionat estat de benestar, sinó que també ho fa a l'entrada en una fase postdemocrática. En aquest context, no és casual la percepció majoritária que hi ha del final del pacte social entre elits i ciutadania que aquell model d'Estat semblava assegurar; amb aquesta, s'ha produit també la crisi de legitimitat dels sistemes de representació política i, fins i tot, de la majoria dels regims que es van conformar des del final de la Segona Guerra Mundial.
En el nostre cas, la tardana incorporació a aquests models, justament quan s'iniciava l'onada llarga neoliberal, es va donar amb la particularitat que l'inici es va produir sense una ruptura amb la dictadura franquista previa, a diferencia del que havia passat a partir de 1945 amb la derrota del nazisme i el feixisme, o del que havia passat recentment en el cas portugués, a partir d'abril de 1974. Aquesta combinació de factors -estat de benestar tardá i democrácia de baixa intensitat- pot ajudar a entendre com, des de l'esclat de la crisi financera-immobiliária en 2008 i, sobretot, després del gir del Govern de Rodríguez Zapatero el maig de 2010, els efectes derivats de la crisi en un país situat com a part de la periferia de la UE s'han manifestat amb una intensitat més gran i, al mateix temps, han contribuit a fer visibles les febleses del tipus de regim que es va anar conformant a partir de 1978.
No va ser una sorpresa, per tant, que la frustració d'expectatives que es va propagar per la societat espanyola arribes prompte a expressar-se en un nou cicle de protestes i de repolitització de la societat espanyola que es va iniciar amb el 15M, el 2011. Des de llavors, ha crescut l'interés a indagar en les arrels de la crisi sociopolítica -i també la crisi nacional-territorial, particularment greu en el cas catalá- actual. Per a aquesta tasca era inevitable remuntar-se als orígens del regim actual i, per tant, qüestionar la mitologia de la Transició i el relat dominant que sobre aquesta ha prevalgut durant molt de temps.
En efecte, aquest relat, amb variants en funció dels contextos polítics successius i de qui en siguen els autors, ens diu que el camí cap a la democrácia va ser iniciat pel sector reformista del regim franquista, amb el rei Joan Carles I i Adolfo Suárez al capdavant, i que els moviments d'oposició van ser molt febles (ací apareix la frase tan gastada que diu que ?Franco va morir al llit?) o que, en el moment que es reconeix la potencia que tenen, podien haver arribat a provocar la desestabilització o un colp militar. Afortunadament, segons els apologistes, els principals líders de l'oposició antifranquista van anar adaptant-se a les condicions que s'anaven posant des de dalt per a, finalment, anar avançant pel camí de la reforma pactada.
La serie de televisió dirigida per Victoria Prego, ámpliament difosa des de la primera emissió en TVE el 1995, ha sigut molt representativa d'aquest relat. Segons aquest, La Transición (títol de la serie) es presenta, en un resum crític encertat d'Alfonso Ortí, com a ?designi sobira? de la Corona per a la conformació d'un ?nou bloc historic dominant joancarlista -després dels pactes interelits oportuns?, mentre ?molt al fons, hi queden les masses grises de la societat civil que esperen pacientment l'emancipáció democratica? (Ortí, 1995: 83).
És cert que, des de llavors, hi ha hagut altres versions, en el passat i en l'actualitat, que n'han ofert altres interpretacions que tendien a destacar el paper positiu i imprescindible de la funció realitzada per l'oposició i, fins i tot, pels moviments socials. Pero, en la majoria d'aquestes, aixo no impedia que s'acabés per legitimar els resultats aconseguits amb el consens de la Transició, insistint en el fet que no hi havia una altra opció possible.
Aquests discursos van penetrar finalment en bona part de la població, com va quedar reflectit en les enquestes d'opinió pública amb una valoració molt positiva d'una Transició modélica, especialment en la decada dels noranta del segle passat.
No obstant aixo, fins i tot abans de la irrupció del 15M, també hem pogut observar, al fil de la ?batalla pel passat? i per la ?memoria historica?, un contrast de visions i mirades més plural, que proporciona ?un panorama més controvertit i menys idealitzat en el qual cada vegada es realça més el carácter improvisat del procés i es posen en qüestió, a poc a poc, cadascun dels grans estereotips de la Transició? (Castellanos, 2008: 170).
Des de 2011, aquesta tendencia a reconsiderar el passat s'ha reforçat amb noves contribucions i debats al voltant d'aquell periode, amb una mirada cada vegada més critica davant dels discursos convencionals que, aixo si, continuen sent dominants en els mitjans de comunicació publics i privats. Només cal esmentar l'exemple del diari El País, que hi va jugar un paper de premsa de referencia dominant i que, malgrat algunes visions critiques publicades aquells anys (Juliá, 2017: 497-537), fins i tot pel mateix director de llavors, Juan Luis Cebrián, avui sembla obstinar-se en la defensa del relat dominant de la Transició. La replica més recent a aquesta memoria oficial, encara que obviament no té el mateix impacte en l'opinió pública, s'ha pogut trobar en el congrés Las otras protagonistas de la Transición: la izquierda radical y los movimientos sociales, que es va celebrar del dia 24 al 26 de febrer de 2017 a Madrid, on van coincidir una nova generació d'investigadors que presentaren diversos testimonis d'activistes politics i socials d'aquells anys viscuts perillosament pero amb grans esperances.1
EL CONTEXT I LA INCERTESA
Començam recordant que una reconstrucció breu del que va ocórrer llavors ha de tenir en compte els ensenyaments que dels estudis sobre les transicions politiques han extret politolegs de diverses escoles. Un d'aquests ensenyaments és la necessitat de ser més prudents pel que fa a les conclusions teoriques i a la tendencia a generalitzar a partir d'aquestes: ni és possible una teoria de les transicions, ni existeix un model exportable, ja que cadascun té unes particularitats propies en prácticament tots els ordres. Ambdues temptacions han caracteritzat, pero, tant politics com politolegs quan han volgut, com s'ha fet sovint amb experiencies a Europa de l'Est o a America Llatina, convertir en norma el que no va ser més que la conseqüencia d'una determinada conjuntura critica en un context i amb uns actors molt especifics, que van donar lloc a un desenllaç possible entre altres.
Com a máxim, a partir de cada experiencia es poden extraure algunes categories, parallelismes i diferencies possibles, pero poc més. Perqué, si hi ha coincidencia en algun punt, és que la anormalitat i el principi d'incertesa predominen en aquells processos davant de la presumpta aplicació de qualsevol pla preconcebut, precisament perque el que es viu és un procés de canvi. Per tant, el desenllaç depén de l'acció humana col-lectiva i de les opcions práctiques que finalment es prenguen en funció també de les relacions de conflicte o negociació canviants que s'estableixen entre els diferents actors socials, politics i culturals presents.
És aixo el que, sens dubte, va passar també en el nostre cas. Tractar de reinterpretar-ho sent fidels a les diferents variants de pissarra (exposades totes, per descomptat, ex post facto) ens faria caure en dues de les fal-lácies clássiques criticades de manera recurrent, encara que moltes vegades també s'hi incórrega des de l'academicisme: la fal-lácia del determinisme retrospectiu (el que va passar va ser el que havia de passar i no hi va haver una altra eixida possible) i la fal-lácia del presentisme (segons la qual el passat és analitzat en funció dels interessos de l'elit que ostenta el poder en cada moment historic posterior).
Així mateix, partisc també de considerar que ni la teoría del desenvolupament politic o de la modernització económica i social, ni la presumpta lucidesa d'uns líders, ja fossen de la dictadura, ja de l'oposició, ajuden a entendre el que hi va passar finalment (Saz, 2011). Com a molt, per a l'única cosa que poden servir aquestes versions evolutives o elitistes de la história és per a comprendre el desgast progressiu de la base social del regim i els seus intents de liberalització finalment frustrats per la mobilització (com va passar amb el Govern d'Arias Navarro i l'esperit del 12 de febrer), igual que l'inevitable autoreformisme de determinats personatges de la dictadura; peró no, per descomptat, per a concloure sobre la inevitabilitat del rumb final del procés i del tipus de sistema politic que es va constituir finalment. Perqué, si volem entendre tot aixó en un context d'inestabilitat política i social, cal reconéixer la dinámica conflictiva que es va establir a poc a poc entre el desenvolupament d'un moviment antifranquista en el conjunt de l'Estat espanyol, d'una banda, i la resposta pragmática i plena de tensions que davant d'aquest va oferint un poder politic que no vol veure's desplaçat per la força, d'una altra.
En resum, cal introduir factors com ara els esdeveniments successius que, a escala estatal i internacional, es produeixen en aquells anys, la confrontació entre aquell moviment i el bloc de poder, així com també els realineaments de les fraccions burgeses i els protopartits de la dreta i de l'esquerra moderada que ixen progressivament a la llum els primers anys de la Transició.
És important recordar també que l'economia i la societat espanyola ja es trobaven, llavors, una vegada superada la fase autárquica a partir del Pla d'estabilització de 1959 (i juntament amb la corresponent onada migratória a l'exterior i el paper creixent de les trameses dels emigrats i del turisme), en un procés de canvi en ámbits molt diversos.2 S'estava conformant, així, un capitalisme al qual el franquisme havia servit amb una ?eficácia de classe? notable (González de Andrés, 2014), afavorint una enorme sobreexplotació dels treballadors que amb prou faenes provocava reticéncies en el capital estranger que penetrava a poc a poc al país (Muñoz, Roldán i Serrano, 1980). La creixent vinculació económica, geopolítica i militar del país al capitalisme occidental, a més, obligava els representants més il-lustres d'aquest (dirigents de la socialdemocrácia alemanya inclosos)3 a mostrar un interés creixent per a evitar qualsevol tendéncia cap a la desestabilització del país a mesura que es veia proper el final de la dictadura.
Aquesta preocupació es justificava, amb més raó encara, a causa que justament a partir de 1971-1973 l'economia capitalista a escala internacional estava coneixent l'esgotament de la fase expansiva posterior a la Segona Guerra Mundial, i els efectes d'aquest esgotament s'estaven notant ja en l'economia espanyola. Per tant, era important frenar la dinámica ascendent d'un moviment obrer que estava protagonitzant la lluita contra la dictadura i que amenaçava també amb el fet d'anar més enllá de l'aspiració democratitzadora qüestionant la malament anomenada política de rendes -és a dir, de control de salaris-, que exigia una patronal especialment temorosa del canvi democrátic. Perqué, en efecte,
llevat d'excepcions comptades, l'empresariat va ser un dels sectors més fidels al franquisme fins al final, molt més que altres sectors que, com l'Església, li havien donat suport des de la genesi [...]. De fet, els empresaris viuran el final del régim polític des d'una consciencia de feblesa extrema (Doménech, 2012: 227-229).
L'interés geoestratégic per al capitalisme occidental d'intervenir davant l'inevitable final del franquisme va créixer encara més després de l'impacte d'un esdeveniment no previst, almenys pel que fa al moment i a la forma que aquest va prendre: la revolució portuguesa d'abril de 1974, iniciada per un grup de capitans rebels contra la dictadura caetanista i les guerres colonials d'aquesta. A partir de llavors, les lliçons que d'aquest procés extrauen els líders de les grans potencies occidentals i de l'OTAN són fonamentals per a entendre tant la ingerencia d'aquests, cada vegada més activa amb l'objectiu de frustrar aquest procés a Portugal -com finalment acaba passant a partir de novembre de 1975-, com la seua preocupació per evitar-ne l' efecte contagi al nostre país.
Aquest paper actiu de les grans potencies és evident en el cas espanyol, ja que les porta fins i tot a optar per donar suport directament al candidat designat per Franco com a successor, Joan Carles, per davant de son pare, Joan de Borbó. El gran perdedor d'aquest intervencionisme va ser el poble sahrauí, el territori del qual va ser cedit al Marroc sota la pressió dels EUA i amb la complicitat de qui després va ser rei d'Espanya, mitjançant l'acord signat el 14 de novembre de 1975, just sis dies abans de la mort del dictador (Garcés, 1996; Sabio, 2008).
TEMPS POLÍTIC I PUNTS DE BIFURCACIÓ
Si entrem ja directament en materia, s'ha d'establir, sens dubte, una conclusió rotunda: no hi va haver una ruptura radical amb el regim anterior, sinó un procés de reforma pactada (i no de ruptura pactada) des de la vella legalitat -amb l'aprovació per referendum de la Llei per a la reforma política el desembre de 1976- i fins a la nova legalitat establerta amb la Constitució de 1978, elaborada a partir de les eleccions semifundacionals de juny de 1977.
Aquest període és el que podríem qualificar com un procés en el qual es va caminar cap a una democratització, després d'una tensió creixent entre els de dalt i els de baix en la qual acaba predominant el control dels de dalt. Abans, aquest període havia estat precedit per moments successius de tensió, com ara la desaparició en un atemptat d'una figura clau per a un franquisme sense Franco, Carrero Blanco, en desembre de 1973, i els afusellaments de membres d'ETA i del Frente Revolucionario Antifascista y Patriota (FRAP), en setembre de 1975. A més, després de la mort de Franco, es van produir assajos de liberalització tímids i contradictoris4 que van anar xocant alhora amb una pressió social i popular que tendía a desbordar els seus límits, manifestada amb més força a Euskadi i a Navarra a partir de la vaga general de desembre de 1974 (González de Andrés, 2017: 155-217).
L'any 1976 començava amb les mobilitzacions de gener a Madrid, les vagues generals del Baix Llobregat i de Sabadell i, sobretot, amb les jornades de lluita a Vitoria al març de 1976, ?el capítol més avançat de la major onada de vagues del franquisme? (Rodríguez, 2015: 155-217).5 Aquestes ultimes constitueixen un punt de bifurcació clau, ja que s'hi va configurant un ?model alternatiu de transició? en el qual ?la demanda fonamental es plantejava com una ruptura democrática amb la continuitat del regim? (Gallego, 2008: 360-361). Més tard, un altre punt de bifurcació es produirá durant els Set Dies de Gener de 1977 (representats en una pel-lícula de Juan Antonio Bardem amb aquest mateix títol), que van culminar amb la matança d'Atocha i la manifestació de dol posterior, esdeveniments que van demostrar tant la indignació de la població madrilenya com la força del PCE.
Aquella setmana va ser, probablement, el moment més crític de la dimensió violenta que va tenir el procés conflictiu viscut durant el període que va transcórrer entre l'últim trimestre de 1975 i el final de l'any 1982 i que, segons un estudi molt documentat de Sophie Baby, va arribar als 3.200 esdeveniments violents (Baby, 2012: 426); és una dada que deixa també en evidencia el mite del carácter pacific del periode, ja que ?la violencia política va constituir durant la Transició un fenomen massiu? (Baby, 2012: 49).6
Ens trobávem, per tant, davant d'un cicle de lluites clarament revelador de l'ascens i la politització de les protestes, així com també de la incertesa creixent viscuda al voltant de quin devia ser l'episodi següent i, segons aquest, el futur més immediat dels diferents projectes en conflicte en un sentit o en un altre.
Partint d'aquestes coordenades, podríem descriure el procés que s'obri després de la desaparició del dictador com una carrera en la qual l'ascens innegable d'una diversitat de moviments d'oposició, especialment forts en les zones amb una concentració obrera més gran, ofereix expectatives raonables de progressiva maduració de les condicions necessáries per a arribar a provocar una caiguda en calent de la dictadura. Ens referim no només al moviment obrer, principal protagonista, sinó també a un moviment vernal molt potent a les grans ciutats, que s'articula en la lluita pels drets nacionals a Catalunya, Euskadi i Galícia, així com també a altres moviments que aniran irrompent amb més o menys força durant aquests anys.7
Per tal d'anticipar-se a aquesta hipótesi de ruptura, que podia arribar a ser el resultat de la confluencia en una vaga general política del bloc sociopolític en formació, sorgeix precisament el projecte de reforma política de Suárez. Aquest projecte acabará dotant-se d'un suport social significatiu, grácies a un referendum que es desenvolupa en condicions d'una obertura política capaç de magnificar les resistencies del búnquer,8 i que té la finalitat d'oferir-se com el mal menor per a una oposició que comença a rebaixar la bel-ligeráncia davant d'aquest projecte.
És a partir de febrer de 1977 quan cal sostenir que s'obri una nova fase en que la confrontació entre regim i moviments socials tendeix a ser desplaçada cada vegada més per una dinámica de negociació entre l'elit reformista i l'opositora, amb la consegüent tendencia d'aquesta última a frenar la mobilització popular.
Així, una vegada superat l'escull de la legalització del PCE el 9 d'abril de 1977, es van establint els tres consensos básics entre elit reformadora, poders fáctics de dins (jerarquía militar) i de fora (especialment, EUA), i contraelit moderada: consens que es refereix al passat (i que implica no només perdonar, sinó també oblidar); consens sobre el present (les regles de joc, incloent-hi el sistema electoral,9 que es van acordant per a garantir la governabilitat de la Transició), i consens sobre el futur (que exigeix considerar intocables les principals institucions no electes -com ara la Monarquia- i la unitat d'Espanya). No importa que alguns sectors nacionalistes, com el Partit Nacionalista Basc (PNB), se'n queden fora provisionalment, ja que es confia en una incorporació posterior; en relació amb Catalunya, l'operació Tarradellas constitueix un resultat feliç per al reformisme de Suárez, ja que contribueix a impedir que les expectatives de canvi generades per la majoria electoral d'esquerres, reflectida al juny de 1977, puguen anar més enlla dels limits marcats per aquest consens.
Pel que fa a la legalització del PCE, Santiago Carrillo, llavors secretari general, en la reunió del Comité Central el 14 d'abril de 1977, va tractar de presentar com a simbol de la ruptura aquesta mateixa mesura. Contrariament a aquesta valoració, i com es va poder verificar posteriorment, va ser l'acceptació de les condicions imposades -respecte per la Monarquía, per la unitat d'Espanya i per la bandera rojigualda- i dels silencis exigits per Suárez per a aconseguir aquest reconeixement -no exigir responsabilitats politiques pels crims de la dictadura- (oblidant-se també, per cert, dels partits republicans i d'una esquerra radical que va seguir en la il-legalitat fins al final de l'any 1977) cosa que, donat el paper hegemonic que tenia en l'oposició, va contribuir a facilitar el fracas de l'aspiració rupturista.
Em centraré ara a comentar de manera succinta tres qüestions clau del contingut que va caracteritzar el denominat consens de la Transició i que continuen fent de pilars clau del denominat regim del 78 i del bloc de poder que el sustenta.
La Llei d'amnistia, llei de punt final
En realitat, la Llei d'amnistia d'octubre de 1977 venia a intentar completar les mesures d'amnistia parcials que s'havien anat prenent des de l'estiu de 1976 i que havien permés ja la llibertat o el retorn de l'exili d'un nombre significatiu de lluitadors antifranquistes. Hi faltaven, sobretot, presos d'ETA -i desterrats o deportats-, juntament amb alguns del Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del Archipiélago Canario (MPAIAC) i del FRAP, condemnats per delictes de sang, a més de molts treballadors acomiadats per motius politics, els membres de la Unión Militar Democrática (UMD) i presos i preses victimes de la Llei de perillositat i rehabilitació social.10 Convé recordar que va ser precisament en el tercer trimestre de 1977 quan es va produir la mobilització més intensa a Euskadi a favor de començar amb l'alliberament de tots aquests presos (D. a., 2017).
La resposta a aquesta pressió per la llibertat d'aquests presos (finalment, en van ser 153 en total, segons el fiscal del Regne) va comportar l'aprovació d'una llei que, en l'article 1, a) amnistiava ?tots els actes d'intencionalitat politica, sense importar-ne el resultat, implicats com a delictes i faltes realitzats abans del dia 15 de desembre de 1976? (data del referendum sobre la Llei per a la reforma politica de Suárez). No obstant aixo, la Unión de Centro Democrático (UCD) va aprofitar aquesta concessió obligada per a introduir-hi, amb el suport de la majoria dels grups, PSOE i PCE inclosos, un article 2 que acordava en l'apartat e) l'amnistia per als ?delictes i faltes que poguessen haver comés les autoritats, funcionaris i agents d'ordre public, amb motiu o ocasió de la investigació i persecució dels actes inclosos en aquesta Llei?, i en l'f), ?els delictes comesos pels funcionaris i agents de l'ordre públic contra l'exercici dels drets de les persones?.
Es va produir, aixi, la gran paradoxa que hi van ser perdonats tant els delictes comesos per aquells que havien lluitat per les llibertats democratiques com també la repressió que el franquisme havia exercit en la Guerra Civil i sota la dictadura de quaranta anys. Es tracta d'un cas inedit a l'Europa posterior al nazisme i al feixisme i, per aixo, es va intentar presentar la Transició espanyola com a modélica, malgrat ser tot el contrari, com bé recorda Jon Elster en el seu estudi comparat quan conclou: ?El cas espanyol és únic dins de les transicions a la democracia pel fet que va haverhi una decisió deliberada i consensuada per evitar la justicia transicional? (Elster, 2006: 80).
Després, es va voler convertir aquesta llei de punt final en un referent per a altres transicions polítiques pero, com hem pogut comprovar en palsos com ara Xile o Argentina, lleis similars no han pogut resistir la lluita per recuperar la memoria i les conquestes assolides en l'ámbit del dret internacional i el reconeixement necessari de la impossibilitat de prescripció dels crims de lesa humanitat. En canvi, ací, la petíció de derogació de la Llei d'amnistia, expressada el gener de 2009 pel Comité de Drets Humans, després, en novembre d'aquest mateix any, pel Comité contra la Tortura i, finalment, en desembre, pel Grup de Treball sobre Desaparicions Forçoses -tots aquests organismes dependents de l'ONU-, continua entropessant amb la resistencia no només d'un sector ampli del poder judicial, sinó també de la majoria de la dreta política, economica i mediática i, fins i tot, d'un sector gens menyspreable de l'esquerra oficial. La coneguda com a Llei de la memoria historica de 2007, sota el Govern de Rodríguez Zapatero, tampoc va arribar a qüestionar la impunitat del franquisme, i estem veient com molts dels qui la van enaltir, ara han de reconéixer els enormes deficits que té.
Actualment, malgrat l'enorme cost que aixo ha suposat, encara s'insisteix des de diferents sectors en el fet que l'aprovació d'aquella llei de 1977 era necessária i, fins i tot, inevitable. Ara, gairebé vuitanta anys després del triomf d'aquella dictadura, sembla, pero, que potser amb el suport creixent a la querella argentina contra el franquisme -per part d'un nombre d'ajuntaments i organitzacions socials cada vegada més gran- es pot arribar a complir definitivament el deute contret amb totes les víctimes d'allo que un corrent de la historiografia ha definit com a genocidi planificat (Espinosa, 2002).
Els Pactes de la Moncloa
Un altre punt d'inflexió fonamental són els Pactes de la Moncloa, signats pels principals partits l'octubre de 1977, ja que es converteixen no només en un fre substancial a la dinámica reivindicativa desenvolupada fins llavors pel moviment obrer (els principals sindicats del qual, malgrat no signar-los formalment, accepten allo acordat, amb la qual cosa cedeixen a una política de rendes antisalarial en el marc del canvi de cicle economic a escala internacional), sinó també en un instrument simbolic i pioner del que després significará el consens constitucional.
En aquests pactes,
es proposava la lluita contra la inflació mitjançant l'establiment de límits al creixement dels salaris, fixats en funció de la inflació programada per a 1978, una serie de mesures economiques que tendien a reduir els desequilibris economics fonamentals més urgents, un calendari legislatiu a curt termini i un conjunt de contrapartides que mai es van complir, pero que van servir per a fer que els treballadors s'engolissen la píndola (Albarracín, 1987: 45).
Així i tot, el contingut d'aquests pactes va semblar insuficient en uns aspectes, i excessiu en d'altres, a la gran patronal, que es trobava en procés d'organització al voltant de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE). Aquesta es convertiria a partir de llavors en un poderós grup de pressió sobre el Govern i els sindicats, amb l'objectiu, precisament, d'anar modificant la relació de forces de cara a la reorganització del mercat de treball en funció d'uns criteris predominantment neoliberals (González, 2011). Les direccions sindicals de CCOO i UGT, malgrat la dinámica competitiva que hi havia entre ambdues, s'anirien després integrant en la nova dinámica neocorporativista (Oliet, 2004) que caracteritzaria, a poc a poc, un llarg període que prácticament arriba fins a l'esclat de la gran recessió de 2008 i el gir austeritari iniciat pel Govern de Rodríguez Zapatero el maig de 2010.
El contrast creixent entre la dinámica convergent que es mantenia encara abans dels Pactes de la Moncloa i la fragmentació i la desmobilització de la classe treballadora que es comença a observar a partir de llavors11 es faria cada vegada més palés (Bilbao, 1993) i s'estendria progressivament a altres sectors socials. Ocorre així perqué, a partir de llavors, el discurs del consens12 és utilitzat pels partits d'esquerra hegemonics com a mitja d'exclusió i silenciament de tota expressió de dissens provinent de sectors dels moviments socials i de l'esquerra radical, que va ser acusada de desestabilitzadora i de fer el joc a l'extrema dreta; aquesta actitud sera encara més bel-ligerant a mesura que avança el procés d'elaboració del text constitucional i arriba al limit més alt amb el referéndum per a l'aprovació d'aquest.13
La Constitució
La Constitució espanyola de 1978 va esdevenir el resultat d'un procés constituent no previst inicialment amb les eleccions de juny de 1977, pero que es va veure finalment tutelat i condicionat pels pactes previs i, per tant, amb un déficit de legitimitat d'origen. El procés d'elaboració es donava, a més, coincidint amb un moment de transició entre el constitucionalisme social de postguerra (del qual la Constitució portuguesa de 1976 va ser el producte més avançat) i el que s'estava ja iniciant en sentit contrari a tot Europa.
La Constitució, escrita amb reconeixement de llibertats i drets basics, pero alhora amb particularitats especialment restrictives,14 juntament amb el seu desenvolupament per mitja dels estatuts autonomics i de la jurisprudéncia del Tribunal Constitucional, van anar assentant les bases d'un bloc de constitucionalitat nou.
Es conformava així un régim monarquic parlamentari, pero amb unes limitacions, contingudes ja en la Constitució, que al llarg dels anys han arribat a ser percebudes com a frens per a un procés de democratització real, especialment a partir de 2008. A banda de l'acceptació de la Monarquía imposada per Franco -que no té unes funcions merament arbitrals, com hem pogut comprovar en moments critics, i no és responsable políticament i jurídicament dels seus actes-, és important recordar que l'article 2, malgrat l'admissió final del terme nacionalitats (?La Constitució es fonamenta en la unitat indissoluble de la Nació espanyola, patria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes aquestes?), va acabar sent el resultat de l'adaptació dels ponents a les exigéncies de la jerarquia militar. Aixo explica el rebuig ferm de la majoria dels partits parlamentaris a esmenes com la del diputat Francisco Letamendia, que va proposar un títol VIII bis, en el qual s'establia un procediment per al futur exercici del dret d'autodeterminació.15
Així i tot, van haver d'acceptar unes disposicions addicionals i transitories que reconeixien els drets historics d'Euskadi i Navarra, així com de Canaries per la seua condició periférica, i consensuar un títol VIII que establia diferents vies d'accés a l'autonomia que, tanmateix, serien després desbordades per Andalusia després del referéndum del 28 de febrer de 1980. Tot i així, l'article 145.1 establia amb rotunditat que ?En cap cas s'admetra la federació de Comunitats Autonomes?, mentre que el 155 permetia al Govern, ?amb l'aprovació per la majoria absoluta del Senat? la intervenció en una Comunitat Autonoma per a obligar les seues autoritats a complir les obligacions constitucionals o ?per a la protecció de l'esmentat interés general?.
L'article 8 (que inclou la defensa de la ?integritat territorial i l'ordre constitucional? com a funcions de l'Exércit) també és atípic en el constitucionalisme liberaldemocratic, tant pel que fa al contingut com pel lloc en el qual se situa (títol preliminar). El Senat hi apareix conformat, per basar-se en les províncies i en un sistema majoritari, per a exercir una funció de fre al Congrés (triat al seu torn amb un sistema electoral destinat a afavorir el bipartidisme, preconstitucional, que, malgrat tot, encara sobreviu), mentre que s'estableix un Tribunal Constitucional que, com hem vist recurrentment, encara que amb algunes excepcions, ha funcionat com a tercera cambra legislativa.
S'hi sumen les concessions que es fan a l'Església catolica (l'article 16, si bé declara que ?cap confessió tindrá carácter estatal?, a continuació afig: ?Els poders publics tindran en compte les creences religiøses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l'Església catolica i les altres confessions?) i a l'ensenyament religiós (l'article 27.3 diu: ?Els poders publics garanteixen el dret que assisteix els pares perqué els seus fills reben la formació religiosa i moral que estiga d'acord amb les propies conviccions?). Pel que fa als drets, estableix una distinció l'abast practic de la qual estem comprovant avui amb especial gravetat: la diferenciació entre ?drets fonamentals? i ?principis rectors de la política social i economica? en el títol I fa que ?una política orientada a l'ocupació plena? (article 40) quede simplement com un bon desig, igual que el ?dret a la protecció de la salut? (article 43) o el ?dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat? (article 47), entre d'altres, ja que es considera que no són reclamables davant dels tribunals ordinaris.
Afegim al que hem esmentat l'exigéncia de la moció de censura constructiva (o siga, amb obligació de presentar-hi candidatura alternativa a presidir Govern) i, sobretot, uns requisits per a procedir a la reforma o revisió constitucional que la caracteritzen com una Constitució especialment rígida.
És cert que hi ha altres articles que connecten, com s'ha esmentat abans, amb el constitucionalisme social de postguerra,16 caracteritzat per l'aspiració a promoure una política de redistribució de la riquesa i, fins i tot, d'intervenció pública d'empreses en nom de l'interés general. Pero va ser, precisament, aquell llegat el que es va anar buidant a mesura que, de manera creixent i superposada a partir de 1986, aquest bloc de constitucionalitat es va anar inserint en el marc de la constitució material del que avui és la Unió Europea. Tot aixo en el context de Tonada llarga neoliberal iniciada a mitjan década dels setanta i de la nova lex mercatoria que s'ha consolidat, progressivament, a escala mundial.
Ens hem anat trobant així davant del que s'ha pogut denominar deriva oligárquica d'un constitucionalisme occidental que ha anat entrant en conflicte amb l'anterior constitucionalisme social de postguerra, fins arribar a la nova fase historica oberta a partir de 2008 (Pastor, 2013).
És cert que, en l'haver del que es va aconseguir, hi és la conquesta d'una série de llibertats, drets i institucions triades per sufragi universal que el franquisme negava. Pero en el deure, hi ha tantes heréncies i tal nombre de restriccions, en el fons i en la forma, que molt prompte es van anar generant uns costos estructurals elevats (Águila i Montoro, 1984), un dels efectes dels quals és la frustració política, en major o menor grau (el famós desencantament, ja present des de finals de 1978), que es dóna en molts dels sectors que havien intervingut en el cicle de mobilització i protesta més intens de la lluita antifranquista, fins i tot entre els més moderats (Juliá, 2017: 511-532).
Només després del fracas del colp dur del 23F de 1981 i sota els efectes blans d'aquest, s'inicia una segona fase de la Transició en la qual l'intent de tancament del procés autonomic (mitjançant la Llei orgánica d'harmonització del procés autonomic [LOAPA]) queda amb prou faenes frenat mentre s'aguditza la crisi d'UCD i es produeix l'ascens i l'arribada del PSOE al Govern, l'octubre de 1982. Més tard, amb l'ingrés a la Comunitat Europea el gener de 1986 i el definitiu a l'OTAN el març del mateix any (aquest darrer, després d'un pols tibant amb un moviment popular ampli en un referéndum), es pot considerar que culminen la renovació de les elits polítiques, sempre dins del marc de la reforma pactada, i la relativa estabilització i integració del régim dins de l'estratégia d'Occident.
TRANSACCIÓ VS. RUPTURA
Com a conclusió provisional del que s'ha exposat en l'apartat anterior, considere que des de l'esquerra radical existien raons suficients per a sostenir que del fet que no es tingues (encara?) la força necessaria per a imposar la ruptura, no necessáriament es podia deduir que s'havia de fer un gir brusc envers l'acceptació del contingut fonamental -i les formes opaques inherents- d'un sacralitzat consens amb el bloc de poder. Aquest consens, resultat d'un procés conflictiu i no planificat, va arribar a presentar-se després, interessadament i exageradament, com l'únic desenllaç possible enfront de l'amenaça del retorn a la guerra civil. Es convertía així el resultat contingent final en teoria explicativa17 i paradigma que cal respectar encara avui; es volia imposar com una muralla infranquejable enfront de qualsevol proposta no només d'un procés constituent nou, sinó també de meres reformes constitucionals en qüestions clau, com són el reconeixement de la realitat plurinacional dins de l'Estat espanyol, el qüestionament de la institució monárquica i dels privilegis de l'Església, o la investigació judicial sobre els crims del franquisme i les desaparicions forçades.
Des d'un sector de l'esquerra radical de matriu marxista (Pastor, 2014b) es faria prompte el balanç següent: tant la recuperació d'iniciativa política de fraccions burgeses significatives -que reconeixen finalment Suárez, i no Fraga, com el seu principal representant politic-, com les insuficiencies dels moviments socials per a arribar a precipitar una prova de forces amb el regim van conduir a un equilibri inestable durant un periode de temps curt. Aquest va obligar i alhora va ser aprofitat pel sector reformista de la dictadura per a, utilitzant el xantatge del colpisme davant de la majoria de la població i l'oposició mateixa, arrossegar aquesta última a una taula de negociació, amb l'única condició previa que es produís una desmobilització popular tan rápidament com fos possible. L'acceptació d'aquella condició per part d'aquesta oposició va contribuir, sens dubte, al fet que les limitacions que mostraven els moviments acabessen sent difícils de superar abans, almenys, que culminés el projecte reformista.18
Perque l'argument que la correlació de forces impedia la ruptura és una fal-lácia, ja que en una conjuntura de crisi orgánica de la dictadura i d'ascens d'un moviment social, com he argumentat en un altre treball, ?la correlació de forces no es pot entendre com alguna cosa estática sinó que va modificantse, com a procés dinámic i conflictiu entre aquelles forces en presencia -no només entre les seues elits respectives- i en el qual els esdeveniments precipitants en un sentit o en un altre i el factor temps són fonamentals? (Pastor, 2009: 55).
És cert que al començament de l'any 19 76 hi havia una correlació de debilitats (en referencia recurrent a l'expressió emprada per Manuel Vázquez Montalbán), pero la perspectiva que des de dalt temien és que augmentés la seua debilitat,19 mentre que la de baix disminuís si s'intensificava i s'estenia la mobilització de masses. Així va començar a ocórrer en els mesos següents i no és casual que el temor de les forces agrupades en la Junta Democrática (JD) i la Plataforma de Organizaciones Democráticas (POD) a veure's desbordades per aquesta mobilització, les portés a unir-se després dels esdeveniments de Vitoria esmentats, per a començar a negociar amb el sector reformista del regim que acabaría representant Adolfo Suárez a partir de juliol d'aquell mateix any.20
En aquesta mateixa línia crítica se situa l'ampli, per bé que fragmentari, corrent llibertari present durant aquells anys en moltes lluites. Una de les expressions més influents d'aquest en el nivell de l'analisi política al llarg del periode de 1974 a 1978 va ser la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, en els editorials i articles de la qual es va anar manifestant una visió creixentment crítica de l'evolució del procés estudiat ací (D. a., 2011).21
Molts transitolegs sostenen que aquest tipus de processos de pacte tenen a veure amb el que succeeix en els canvis de regim pacífics als quals hem assistit a poc a poc, la majoria posteriors a la Transició espanyola. Pero el problema rau en el fet que aquesta tendencia a establir una teoria normativa es basa en un punt de partida marcadament ideologic i interessat: la mitificació del cas espanyol a la qual ens hem referit al començament d'aquest article. Amb aixo, es pretén ocultar l'especificitat i els límits d'un procés que no va suposar el desmantellament efectiu de la dictadura i s'infravaloren la fragilitat del que s'hi va aconseguir i l'alt preu que s'hi va haver de pagar.
Al cap i a la fi, el que va haver-hi en realitat ací va ser una transacció asimetrica (basada en una ?il-lusió ideologica d'igualtat? [Águila, 1992: 67-68]) que va permetre el manteniment d'una part important de la vella elit i de l'anterior aparell coercitiu, a més de garantir aquell triple consens que, fins i tot avui, més de tres decennis després, continua considerant-se inqüestionable. En resum, els grups dirigents dels principals partits d'esquerra van fer molt poc per millorar la relació de forces en els anys decisius i, en canvi, molt per arribar a cessions que en qüestions gens secundaries van ser -usant la terminologia emprada per Rafael Sánchez Ferlosio per a aquest mateix assumpte- meres ?claudicacions? (ap. GarcíaSantesmases, 1993: 186-188).
En aquest sentit sostenim que va ser una transacció (o siga, un ?acord al qual s'arriba entre persones que sostenien inicialment posicions diferents, les quals cedeixen cadascuna una mica en la seua respectiva?, segons la definició del Diccionario de uso del español, de María Moliner) i que va ser asimetrica, ja que les cessions d'una part, l'oposició, van ser molt superiors en comparació amb les de l'altra part, la dels reformistes del regim.
Una de les conseqüencies més greus d'aquesta transacció va ser precisament el rapid procés de transformisme que van patir els principals partits de l'oposició per a adaptar-se als límits del canvi marcats pels poders factics, amb la finalitat de poder aparéixer com a alternança en el Govern davant d'una UCD en descomposició, ja a les acaballes de l'any 1980, i una Alianza Popular encara molt feble i condicionada per una vinculació amb la dictadura més gran.
Per aixo, quan aconsegueixen pes institucional, els principals partits de l'esquerra coneixen una prematura crisi d'identitat: en el cas del PSOE, després de l'abandó simbolic del marxisme el 1979, el conduira cap al social-liberalisme des del Govern en la decada següent; mentre que al PCE, després d'haver vist frustrat el somni d'obtenir uns resultats electorals similars al partit de Berlinguer, i malgrat l'abandó oficial del ?leninisme? (Andrade, 2012), li comportara una profunda crisi de la qual no aconseguira eixir fins a la participació activa, encara que tardana, en la campanya per l'eixida de l'OTAN de 1986.
L'esquerra radical, en canvi, els principals partits de la qual no arribaren a aconseguir representació parlamentaria, malgrat el paper destacat que havia jugat durant anys anteriors,22 coneixeria en alguns casos -Partido del Trabajo (PT) i Organització Revolucionaria de Treballadors (ORT)- un procés d'autodissolució (després d'haver fracassat la seua fusió en una mateixa organització amb unes finalitats electorals que no arriben a complir-se) i en d'altres -Moviment Comunista (MC), Lliga Comunista Revolucionaria (LCR)-, una reubicació dins dels vells i, sobretot, dels nous moviments socials, pero renunciant ja, després d'octubre de 1982, a la participació en les eleccions generals i autonomiques.23
L'esquerra llibertaria, per la seua part, després d'un rapid creixement de la CNT en els anys 1977-1979,24 va entrar en un procés de burocratització i de confrontació interna, principalment entre partidaris d'una orientació anarcosindicalista més oberta, d'una banda, i defensors d'una concepció anarquista més purista ideologicament, d'altra (Wilhelmi, 2012). Amb tot, molts dels qui van participar en aquella experiencia jugarien un paper destacat en el desenvolupament de nous moviments socials i contraculturals (Carmona, 2012).25
L'allunyament de l'horitzó de canvi radical deixa pas, així, bé a la desmoralització i a la progressiva cooptació de quadres, procedents de les diferents organitzacions pero cada vegada més del PCE, per part del PSOE, bé a una nova cultura de resistencia des dels nous focus de conflicte que aniran apareixent. En aquell nou camí, la mobilització per a guanyar el referendum sobre l'OTAN apareix com l'?última batalla de la Transició?, en la qual aquella esquerra radical supervivent juga un paper destacat (Prat, 2009). Després d'aquella contesa, s'obri en realitat una nova etapa de travessia del desert per a l'esquerra, mentre que la victoria del sí, assolida uns pocs mesos després de l'entrada definitiva en la Comunitat Europea, es converteix en el vertader final de la Transició,26 com ja s'ha indicat abans, amb una notable excepció: hi seguirá quedant sense resoldre el convencionalment denominat conflicte basc (i la continuitat d'ETA en una dinamica creixentment militarista) com a permanent recordatori d'un deficit de legitimitat de la Transició i de la Constitució de 1978 en aquella Comunitat, que ni tan sols l'ampli consens sobre l'Estatut de Guernica podra fer oblidar. En aquest marc específic es consolidara progressivament una esquerra abertzale amb un pes social i politic innegable, que s'anira reflectint en els successius processos electorals posteriors, fins i tot en l'ambit estatal (Letamendia, 1995). També, malgrat que en un context diferent, cal esmentar el desenvolupament notable a Galícia d'un corrent nacionalista d'esquerres que parteix d'una formació de referencia marxista, la Unión do Povo Galego (UPG), i que després és promotora principal del Bloque Nacionalista Galego (BNG) (Lois, 2015).
DE L'ESTABILITAT A LA CRISI DEL REGIM
Més enlla de la discussió sobre si hi va ser possible o no la ruptura, el que es pot considerar més criticable en allo que s'ha definit, des de diferents punts de vista, com a transacció asimetrica ha sigut la identificació de la majoria de l'esquerra amb un discurs hegemonic basat en el triple consens esmentat abans. Aquesta identificació va contribuir clarament al fet que en els decennis posteriors no arribes a arrelar una cultura política antifranquista i participativa en la societat espanyola.
Alguns sociolegs acrítics de la Transició van arribar fins i tot a considerar aixo una virtut, volent convertir l'opinió oficial de les elits triomfadores en l'única acceptable en l'espai públic i, sobretot, mediatic, i posant en funcionament l'?efecte túnel de neteja?:
la construcció de la memoria pública i política de la Transició en una direcció determinada permetia restaurar legitimitats i certificar actituds de gran part dels nostres dirigents politics, economics i culturals que havien nascut o col-laborat amb el franquisme (Domenech, 2007: 154-155).
La falsa equiparació dels dos bandols de la Guerra Civil27 es va convertir així en una coartada per a fomentar el relativisme moral i negar-se a reivindicar l'antifeixisme dels pobles de l'Estat espanyol. Hi va seguir, a més, la rapida transformació del secretisme i l'opacitat en norma de conducta dels partits polítics que, juntament amb la dinamica competitiva electoral i l'euforia financeraimmobiliaria, crearía el marc ideal per a reforçar-ne l'oligarquització interna i la supeditació-identificació amb el bloc dominant, la qual cosa va facilitar un proces de corrupció esdevinguda sistemica en els decennis posteriors. En aquest context no podia sorprendre que ressorgís l'antipoliticisme en amplies capes de la població, a pesar de l'esforç desplegat a favor de la recuperació de la política en els anys més intensos de la mobilització popular antifranquista.
En aquest estat de coses, s'aniria produint el procés de mutació d'una cultura política potencialment participativa en una altra en la qual el ?desencantament programat?, en termes d'Alfonso Ortí (1989: 77), o la conformació d'una ?democracia cínica? (Botella, 1992: 130), portarien més tard els fruits més amargs del que s'ha definit com a desafecció ciutadana envers la política: ?Les virtuts de la Transició s'han convertit en vicis de la democracia? (Colomer, 1990: 306). Es va construir així una ?cultura de la Transició? que, com després ha sigut percebuda per almenys una part de les noves generacions, va acabar esdevenint ?una cultura tutelada que tutela?, que ?oculta, impedeix o denuncia tot el que siga problematic? per al sistema polític i socioeconomic imperant (Fernández-Savater, 29 de setembre de 2009).28
Amb tot, uns nous processos de radicalització es van anar produint en els cicles de protesta que es van viure en moments successius (1985-1986 sobre l'OTAN, amb la prolongació posterior en el moviment juvenil d'insubmissió al servei militar; 1988-1993 amb les tres vagues generals contra el Govern de Felipe González i l'ascens d'Esquerra Unida; 2003-2004, sobre el rebuig de la guerra de l'Iraq), pero sense que arribessen a ser suficients per a forçar un canvi de cultura política.
Posteriorment, com ja s'ha indicat al principi, el nou cicle sociopolític obert des del 15 de maig de 2011 ha significat un procés de repolitització de la ciutadania, en el marc d'una crisi de regim tant socioeconómica com política, així com d'una crisi d'Estat, que afecta fins i tot la monarquia, derivada de la fractura nacional-territorial entorn de la qüestió catalana des de la sentencia sobre el nou Estatut d'Autonomia que va aprovar per majoria el Tribunal Constitucional al juliol de 2010.
En efecte, des de la irrupció del 15M, amb eslogans tan expressius com ?No som mercaderia de polítics i banquers?, ?Li diuen democracia i no ho és? i ?No ens representen?, hem pogut comprovar com s'ha anat posant en qüestió aquella cultura política de democrates cínics. En aquest nou marc s'han reobert debats sobre el triple consens de la Transició en la mesura que la fallida del bipartidisme i la crisi de governabilitat consegüent, així com la que afecta de manera practicament irreversible l'Estat autonomic, enmig de la continuitat de polítiques austeritaries neoliberals i d'una llarga serie de processos judicials per escandols de corrupció que impliquen tots els partits del regim, no semblen tenir solució ni tan sols amb una reforma constitucional.
Aquesta confluencia de factors explica que, malgrat l'esgotament del cicle de protestes iniciat pel 15M i els limits als quals han arribat forces polítiques filles, en certa manera, d'aquell esdeveniment, la discussió sobre la necessitat d'una segona transició, si bé amb propostes en sentits molt diferents i oposats -reformista o autoritari- i, fins i tot, més enlla d'aquesta, sobre la necessitat o no de l'obertura d'un nou procés (o nous processos) constituent(s) estiga avui en el centre de l'agenda política.
Obviament, ara com llavors, pero en un context diferent, sera l'evolució de la relació de forces, no solament electoral, entre les diferents formacions socials i polítiques en conflicte, la que decidirá finalment a favor o en contra de qui s'inclina la balança en els proxims anys. En qualsevol cas, per a abordar aquests debats amb més sort, sembla imprescindible una re-visió crítica de la mitificada Transició, amb la finalitat de contribuir a una democratització més gran en tots els nivells de la societat espanyola.
Sidebar
Footnote
References
REFERĚNCIES BIBLIOGRAFIQUES
Águila, R. del (1992). La dinámica de la legitimidad en el discurso político de la transición. En R. Cotarelo (comp.), Transición política y consolidación democrática. España (1975-1986) (p. 47-75). Madrid: CIS.
Águila, R. del, i Montoro, R. (1984). El discurso político de la transición española. Madrid: CIS-Siglo XXI.
Albarracín, J. (1987). La onda larga del capitalismo español. Madrid: Colegio de Economistas.
Andrade, J. (2012). El PCE y el PSOE en (la) transición. Madrid: Siglo XXI.
Babiano, J. (2007). La reconfiguración de la clase trabajadora y la formación de una subcultura obrera durante el franquismo. En J. Vidal (ed.), Memoria democrática (p. 302-320). Madrid: Akal.
Baby, S. (2012). Le mythe de la transition pacifique. Violence et politique en Espagne (1975-1982). Madrid: Casa de Velázquez.
Bilbao, A. (1993). Obreros y ciudadanos. Madrid: Trotta.
Balfour, S., i Martín, O. (2011). Movimientos sociales y transición a la democracia: el caso español. En R. Quirosa-Cheyrouze (ed.), La sociedad española en la Transición. Los movimientos sociales en el proceso democratizador (p. 43-62). Madrid: Biblioteca Nueva.
Botella, J. (1992). La cultura política en la España democrática. En R. Cotarelo (comp.), Transición política y consolidación democrática, España (1975-1986) (p. 121-136). Madrid: CIS.
Carmona, P. (2012). Libertarias y contraculturales: el asalto a la sociedad disciplinaria: entre Barcelona y Madrid, 1965-1979. Tesis Doctoral. Madrid: Universidad Complutense de Madrid.
Castellanos, J. A. (2008). De consensos, rupturas y nuevas historias: una visión de la transición desde la España actual. En D. A. González (coord.), El franquismo y la transición en España (p. 154-178). Madrid: Los Libros de la Catarata.
Colomer, J. M. (1990). El arte de la manipulación política. Barcelona: Anagrama.
D. a. (2004). 25 años de movimientos sociales. mientras tanto, 91-92, 27-228.
D. a. (2011). La Transición en Cuadernos de Ruedo Ibérico (edició crítica de X. Díez). Barcelona: BackList.
D. a. (2017). 1977. El año de la Amnistía. 40 años después. Donosti: Iratzar Fundazioa.
Domenech, X. (2004). El cambio político desde abajo (1962-1976). Una perspectiva teórica y metodológica. mientras tanto, 90, 53-79.
Domenech, X. (2007). Tempus fugit. Las memorias de la transición. mientras tanto, 104-105, 151-157.
Domenech, X. (2012). Cambio político y movimiento obrero bajo el franquismo. Lucha de clases, dictadura y democracia (1939-1977). Barcelona: Icaria.
Duran, R. (2000). Contención y transgresión. Las movilizaciones sociales y el Estado en las transiciones española y portuguesa. Madrid: CEPC.
Elizalde, J. (1981). Anarcosindicalismo y partitocracia ante la transición política en España: Análisis crítico de una observación participante. Revista de Estudios Políticos, 23, 169-184.
Elster, J. (2006). Rendición de cuentas. La justicia transicional en perspectiva histórica. Madrid: Katz.
Espinosa, F. (2002). Golpe militar y plan de exterminio. En J. Casanova (ed.), Morir, matar, sobrevivir. La violencia en la dictadura de Franco (p. 59-117). Barcelona: Crítica.
Fernández, J. (1999). El ecologismo español. Madrid: Alianza.
Fernández-Savater, A. (29 de setembre de 2009). Guillem Martínez: ?La Cultura de la Transición es una cultura tutelada y que tutela?, Público, p. 14.
Fontana, J. (2007). Los comunistas ante la transición. mientras tanto, 104-105, 23-37.
Gallego, F. (2008). El Mito de la Transición. La crisis del franquismo y los orígenes de la democracia (1973-1977). Barcelona: Crítica.
Garcés, J. (1996). Soberanos e intervenidos. Madrid: Siglo XXI.
García-Santesmases, A. (1993). Repensar la izquierda. Madrid: Anthropos.
González, A. (2011). La estrategia del pacto social. La CEOE ante la transición española a la democracia. En R. Quirosa-Cheyrouze (ed.), La sociedad española en la Transición. Los movimientos sociales en el proceso democratizador (p. 193-205). Madrid: Biblioteca Nueva.
González, F. (1977). Entrevista. Zona Abierta, 12, 12-31.
González de Andrés, E. (2014). La economía franquista y su evolución. Los análisis económicos del Partido Comunista de España. Madrid: Los Libros de la Catarata.
González de Andrés, E. (2017). ¿Reforma o ruptura? Una aproximación crítica a las políticas del PCE entre 1973 y 1977. Barcelona: El viejo topo.
Guindal, M. (2011). El declive de los dioses. Barcelona: Planeta.
Imbert, G. (1990). Los discursos del cambio. Imágenes e imaginarios sociales en la España de la transición (1976-1982). Madrid: Akal.
Juliá, S. (2017). Transición. Barcelona: Galaxia-Gutenberg.
Labrador, G. (2017). Culpables por la literatura. Imaginación política y contracultura en la transición española (1968-1986). Madrid: Akal.
Laiz, C. (1995). La lucha final. Madrid: Los Libros de la Catarata.
Letamendia, F. (1995). La Transición en Euskadi.Viento Sur, 24, 91-97.
Letamendia, F. (2003). La autodeterminación: evolución histórica, tratamiento constitucional y polémicas actuales. Viento Sur, 71, 85-93.
Lois, M. (2015). Construir Galicia(s). Lugar, elecciones y política nacionalista. Madrid: Trama.
Martínez, G. et al. (2012). La CTo la Cultura de la Transición. Crítica a 35 años de cultura española. Barcelona: Debolsillo.
Molinero, C., i Ysâs, P. (1998). Productores disciplinados y minorías subversivas. Madrid: Siglo XXI.
Monedero, J. C. (2011). La Transición contada a nuestros padres. Madrid: Los Libros de la Catarata.
Montero, J. (2009). Las aspiraciones del movimiento feminista y la transición política. En P. González, C. Martínez, i P. Gutiérrez (ed.), El movimiento feminista en España en los años 70 (p. 275-303). Madrid/Valencia: Cátedra/PUV.
Montero, J. R., i Lago, I. (2005). ?Todavía no sé quiénes, pero ganaremos?: manipulación política del sistema electoral español. Zona abierta, 110-111, 279-348.
Morán, G. (1991). El precio de la transición. Barcelona: Planeta.
Muñoz, A. (2012). El amigo alemán. El SPD y el PSOE de la dictadura a la democracia. Barcelona: RBA.
Muñoz, J., Roldán, S., i Serrano, A. (1980). Unas notas sobre la internacionalización del capital en España. En F. Claudín (ed.), ¿Crisis de los partidos políticos? (p. 37-64). Madrid: Dédalo Eds.
Oliet, A. (2004). La concertación social en la democracia española: crónica de un difícil intercambio. Valencia: Tirant Lo Blanch.
Oñate, P. (1998). Consenso e ideología en la transición política española, Madrid: CEPC.
Ortí, A. (1989). Transición postfranquista a la monarquía parlamentaria y relaciones de clase: del desencanto programado a la socialtecnocracia transnacional. Política y Sociedad, 2, 7-19.
Ortí, A. (1995). Del franquismo al juancarlismo sociológico: Apología televisiva de la Transición desde la pizarra real. Viento Sur, 24, 76-87.
Pastor, J. (2009). Una transición asimétrica. A propósito de El mito de la transición, de Ferrán Gallego. El viejo topo, 252, 53-57.
Pastor, J. (2013). La deriva oligárquica del constitucionalismo occidental. Papeles, 122, 27-36.
Pastor, J. (2014a). Los nacionalismos, el Estado español y la izquierda, segunda edición. Madrid: Los libros de Viento Sur y La oveja roja.
Pastor, J. (2014b). Del debate constitucional al triunfo electoral del PSOE (1978-1982). En M. Caussa, y R. Martínez (ed.), Historia de la Liga Comunista Revolucionaria (1970-1991) (p. 111-128). Madrid: Los libros de Viento Sur y La oveja roja.
Pérez Royo, J. (2015). La reforma constitucional inviable. Madrid: Los Libros de la Catarata.
Pérez Serrano, J. (2015). Estrategias de la izquierda radical en el segundo franquismo y la transición (1956-1982). En M. C. Chaput, i J. Pérez (ed.), La transición española. Nuevos enfoques para un viejo debate (p. 95-125). Madrid: Biblioteca Nueva.
Prat, E. (2009). Moviéndose por la paz. De Pax Christi a las movilizaciones contra la guerra. Barcelona: Hacer.
Quirosa-Cheyrouze, R., i Fernández, M. (2011). El movimiento vecinal: la lucha por la democracia desde los barrios. En R. Quirosa-Cheyrouze (ed.), La sociedad española en la Transición. Los movimientos sociales en el proceso democratizador (p. 207-220). Madrid: Biblioteca Nueva.
Radcliff, P. B. (2011). Making Democratic Citizens in Spain. Londres: Palgrave MacMillan.
Roca, J. M., (ed.) (1994). El proyecto radical. Madrid: Los Libros de la Catarata.
Rodríguez, E. (2015). Por qué fracasó la democracia en España. La Transición y el régimen del 78. Madrid: Traficantes de sueños.
Sabio, A. (2008). La intervención de Estados Unidos y de Europa Occidental en la transición a la democracia en España, 1975-1977. En D. A. González (coord.), El franquismo y la transición en España (p. 222-244). Madrid: Los Libros de la Catarata.
Sánchez, M. (2010). La Transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en España (1976-1983). Barcelona: Península.
Sartorius, N., i Sabio, A. (2007). El final de la dictadura: la conquista de la democracia en España (noviembre 1975-junio 1977). Madrid: Alianza Editorial.
Saz, I. (2011). Y la sociedad marcó el camino. O sobre el triunfo de la democracia en España (1968-1978). En R. Quirosa-Cheyrouze (ed.), La sociedad española en la Transición. Los movimientos sociales en el proceso democratizador (p. 29-42). Madrid: Biblioteca Nueva.
Vidal, J., (ed.) (2007). Memoria democrática. Madrid: Foca.
Wilhelmi, G. (2011). No digas que no se puede. Luchas de grupos marginados en la Transición. En R. QuirosaCheyrouze (ed.), La sociedad española en la Transición. Los movimientos sociales en el proceso democratizador (p. 287-299). Madrid: Biblioteca Nueva.
Wilhelmi, G. (2012). El movimiento libertario en la transición. Madrid 1975-1982. Madrid: Fundación Salvador Seguí.
Wilhelmi, G. (2016). Romper el consenso. La izquierda radical en la Transición española (1975-1982). Madrid: Siglo XXI.
Ysâs, P. (2004). Disidencia y subversión. La lucha del régimen franquista por su supervivencia, 1960-1975. Barcelona: Crítica.
