De Llull a Estellés. Sobre els «Cant de Ramon» i «Cant de Vicent»

Abstract

This paper analyzes the transtextual relation that occurred in the late fifties between the Valencian poet and his predecessor. The 1957 edition of the book Obres essencials made possible its reading and facilitate the evolution of Estellés' poetry through connections with classical texts. The study reviews how both writers, separated by seven centuries, wrote a Llibre de meravelles, the first written in narrative prose and the second in poems; and especially it examines an example of intertextuality: as Llull wrote «Cant de Ramon», and Estellés wrote «Cant de Vicent», two poems that this paper characterizes and contrasts.

Alternate abstract:

Aquest treball analitza la relació transtextual que es va produir a la fi dels anys cinquanta entre el poeta valencia Vicent Andrés Estellés i el seu predecessor Ramon Llull. L'edició el 1957 d' Obres essencials de Ramon Llull en possibilita la seua lectura i va facilitar l'evolució de la poesia d'Estellés mitjançant les connexions amb textos classics. L'estudi revisa com cadascun dels dos autors va escriure un Llibre de meravelles, separats tots dos per set segles, el primer escrit en prosa narrativa i el segon en poemes; i sobretot aprofundeix en un exemple d'intertextualitat: Llull havia escrit el «Cant de Ramon» i Estellés va fer el «Cant de Vicent», poemes que es caracteritzen i es contrasten. 

Headnote

Recibido: febrero de 2017. Aceptado: abril de 2017

Resum: Aquest treball analitza la relació transtextual que es va produir a la fi dels anys cinquanta entre el poeta valencia Vicent Andrés Estellés i el seu predecessor Ramon Llull. L'edició el 1957 d' Obres essencials de Ramon Llull en possibilita la seua lectura i va facilitar l'evolució de la poesia d'Estellés mitjançant les connexions amb textos classics. L'estudi revisa com cadascun dels dos autors va escriure un Llibre de meravelles, separats tots dos per set segles, el primer escrit en prosa narrativa i el segon en poemes; i sobretot aprofundeix en un exemple d'intertextualitat: Llull havia escrit el ?Cant de Ramon? i Estellés va fer el ?Cant de Vicent?, poemes que es caracteritzen i es contrasten.

Mots clau: transtextualitat, Llull, Estellés, Llibre de meravelles, ?Cant de Ramon?, ?Cant de Vicent?

Abstract: This paper analyzes the transtextual relation that ocurred in the late fifties between the Valencian poet and his predecessor. The 1957 edition of the book Obres essencials made possible its reading and facilitate the evolution of Estellés' poetry through connections with classical texts. The study reviews how both writers, separated by seven centuries, wrote a Llibre de meravelles, the first written in narrative prose and the second in poems; and especially it examines an example of intertextuality: as Llull wrote ?Cant de Ramon?, and Estellés wrote ?Cant de Vicent?, two poems that this paper characterizes and contrasts.

Key words: Transtextuality, Llull, Estellés, Llibre de meravelles, poems ?Cant de Ramon?, ?Cant de Vicent?

L'any 1957, entre el 4 i el 7 d'abril, per primera i última vegada en la seua vida, Carles Riba va visitar Valencia, en un viatge gestionat sobretot per Joan Fuster (Carbó 2016: 67-80). En aquesta ciutat fou acompanyat, entre d'altres, pel poeta Vicent Andrés Estellés, el qual aleshores admirava la poesia de l'autor barceloní mentre llegia intensament literatura escrita en llengua catalana, tant contemporania com medieval. Estellés fins aleshores era un autor de formació en llengua castellana, des que el 1944 havia començat a publicar poemes solts en revistes literaries; tanmateix, a partir del 1953 havia descobert en els versos de Riba una poesia en llengua catalana radicalment diferent d'aquella que abans havia llegit en els versos de Teodor Llorente, el patriarca de la poesia valenciana de la fi del segle xix i l'inici del xx, qui, a més a més, fou el fundador del rotatiu Las Provincias, on treballava com a periodista el poeta de Burjassot. Si la poesia catalana coetania fou essencial per a la incorporació del catala com la seua llengua literaria i per a la seua primera evolució poetica, també ho foren els classics.

Aquell mateix 1957 es publicava a Barcelona un primer volum ď Obres essencials de Ramon Llull, en l'editorial Selecta (Llull 1957-1960). Aquest fou un punt d'accés a un conjunt d'obres lul-lianes per part de diferents escriptors durant la postguerra. Un entre tants, Estellés hi arribava mentre també ho feia a la poesia d'Ausias March. De fet, en un document mecanoscrit inedit posterior, intitulat ben marquianament ?Primer cant de mort?, del Fons Estellés a l'arxiu familiar de Burjassot, que es pot datar entre els 1967 i 1968, hi ha versos com el següent: ?Invoques Ramon Llull, invoques Ausias,/ i ningú no et contesta; temptes murs, els dies;?.

Una prova clara d'aquestes presencies d'escriptors classics són les citacions que encapçalaven la primera edició del seu poemari La clau que obri tots els panys, un llibre escrit entre els anys 1954 i 1957, que el 1958 va guanyar el premi Valencia de la Diputació Provincial en la modalitat de poesia: aleshores aquest era el premi literari més rellevant al País Valencia. Tot i que es tenia prevista l'edició del llibre per al 1959 o el 1960, tanmateix, no es va publicar fins al 1971. És ben il-lustratiu de revisar les citacions de l'obra en la seua primera edició: la citació preliminar del conjunt és d'Ausias March. Si es miren les set citacions previes que encapçalen la primera de les tres parts del llibre, aquestes són d'Ausias March, Bernat de Ventadorm, Jaume March, Jaume Roig, Ramon Llull, Rosselló-Porcel i Vicent Ferrandis. La de Ramon Llull diu així: ?Que us mostrara a vençre vostre cor combatut?. Si ens fixem en les set citacions que precedeixen la segona part, intitulada ?Llibre d'exilis? (les quals es van reduir a tres citacions a partir de la segona edició), aquestes són de Jordi de Sant Jordi, Llull, Sor Isabel de Villena, Ausias March, Marcabrú, Ausias March i Roís de Corella. La de Llull diu així: ?E exilats de bona amor?, ben en sintonía amb l'intertítol de la part. La tercera part (retolada ?Coral romput?) no té citacions previes al conjunt pero, en canvi, té tres epígrafs que precedeixen cadascun dels tres llargs poemes, els quals són d'Ausias March, Bernat Fenollar i Sant Vicent Ferrer. El medievalisme dominant en aquests paratextos és evident. Comptat i debatut, a banda del poeta del segle xv del senyal ?Plena de seny? (Aparicio 2003), Ramon Llull és l'únic escriptor repetit. Cal tenir present que La clau que obri tots els panys és un dels principals títols de l'extensa pro- ducció estellesiana, i que la datació de l'acabament de la seua escriptura cal situar-la sols un any abans de l'inici de la redacció de poemes del seu futur Llibre de meravelles.

L'edició d'obres de l'escriptor mallorquí el 1957 va coincidir cronologicament amb aquest interes i quan Estellés les va llegir, segurament entre el 1957 i el 1959, com a molt tard, sens dubte es va potenciar intensament la presencia de Llull en els seus textos. També va influir-hi considerablement el fet que començaren els viatges a Mallorca, on vivia el seu cunyat Marceldí Lorente, germa de l'esposa Isabel, un indret que esdevingué rellevant en la seua vida i fou ben present en la seua producció literaria. En aquesta illa faria amistats profundes com la del poeta Josep Maria Llompart. El coneixement directe, per viatjar-hi, de Catalunya (des del 1952) i de Balears (des del 1959) va fer créixer amb la fermesa la consciencia de la seua catalanitat cultural. El seu primer viatge a Mallorca l'anunciava, en vers, a ?Rajoletes?, el primer poema de L'inventari clement, un text datat el 1958: ?Hem d'anar a Mallorca qualque dia. / Hem d'anar a Mallorca?. I, en les seues memories en prosa, recordava aquella primera estada: ?Hi vaig arribar una setmana santa indecorosament plujosa. Vam anar a viure amb la família? (Andrés Estellés 2013: 219).

Fou el 1958 quan Estellés va començar i va escriure bona part dels poemes del que el 1971 editaría com a Llibre de meravelles, amb el subtítol Poemes, obra que ratificava la importancia de Llull per ser autor també, set segles abans, d'un Llibre de meravelles. Fet i fet, com ha assenyalat Aparicio, ?en la utilització del mateix títol lul-lia s'ha de veure la voluntat explícita i deliberada per part d'Estellés de remetre a una mateixa tradició literaria que serveix de recolzament a la seua obra poetica? (Aparicio 2013: 93). En el volum d'Estellés, com a vuite poema de la secció III de la part central, hi ha un ?Cant de Vicent?. Curiosament, el mallorquí a la fi del 1299 o el 1300 havia escrit un ?Cant de Ramon?.

Si partim de la proposta de Genette (1982: 7-17), la transtextualitat inclouria una varietat de connexions i de relacions possible entre textos. Paratextualitat, intertextualitat i fins i tot hipertextualitat i arxitextualitat són algunes de les possibilitats ben explorades pel poeta valencia, per exemple en el seu Llibre de meravelles. La intertextulitat remet a una relació de copresencia d'un text en un altre. Aquesta pot ser mitjançant la citació, que respon a la reproducció exacta i explícita; el plagi o reproducció literal i no explícita; l'al-lusió o reproducció no explícita ni literal; i la referencia o préstec explícit pero no literal que fa l'enllaç amb l'esment, la referencia del nom de l'autor o del títol de l'obra (Piégay-Gros 1996: 45-55). Tot plegat possibilita un joc de relacions intertextuals, que la lectura ha d'esbrinar, en els casos no explícits, per completar o ampliar els sentits del nou text.

Dues mostres clares d'aquest enllaç transtextual són el títol del poemari Llibre de meravelles i dins d'aquest el poema ?Cant de Vicent?. El seu llibre, segons l'autor de Burjassot, fou escrit entre els anys 1956 i 1958; tanmateix, segons la documentació existent al Fons Estellés, una bona part dels seus textos van ser elaborats majoritariament al voltant dels anys 1958 i 1959, i l'obra es va complementar i acabar el 1968 per a la primera edició del 1971. Curiosament, en aquest poemari hi ha cinc citacions preliminars al conjunt del llibre i, a més a més, quaranta-set epígrafs que precedeixen poemes: cap d'aquests, ni les unes ni els altres, és de l'escriptor mallorquí del XIII. Aixo no obstant, el títol del llibre i el del poema esmentat són determinants i, a més, definitoris; així com també la segona de les citacions preliminars que és de Miquel Batllori pero que diu així: ?No sabem amb exactitud per que (Ramon Llull) l'anomena Llibre de meravelles... Així es compren millor per que el Llibre de meravelles és una novel-la episodica: en el seu origen fora com una guia espiritual...?. La citació prové de la introducció que Batllori en féu el 1957 dins Obres essencials de Ramon Llull, i que comporta un major i millor accés i coneixement de l'autor mallorquí i del seu Llibre de meravelles. Aquesta citació en ratifica la lectura del volum lul-lia del 1957 per part d'Estellés, l'únic indret d'on llavors la podia agafar. El fet d'apareixer, set segles després, un nou Llibre de meravelles (ara de poemari), inicialment un títol plagiat ja que és literal i no explícit, situa els lectors de l'obra d'Estellés en l'orbita de Llull, la qual cosa la citació preliminar del pare Miquel Batllori confirma i arrodoneix amb escreix. Aquesta citació, juntament amb el subtítol de l'obra estellesiana en la seua primera edició Poemes (mot que matisa i també diferencia el títol respecte al de Llull, i que fou suprimit a partir de la segona edició no feta ja per L'Estel sinó per Edicions Tres i Quatre), pero, ens fan passar, primer, de la idea del possible plagi a l'al-lusió (pel subtítol a la portada, que matisa i diferencia) i, després, al préstec (per la citació que apareix a la primera pagina). El poeta de Burjassot no sols al-ludeix al beat mallorquí sinó que sobretot li agafa el títol com a prestec. Qualsevol lector que conega una mica la literatura catalana en fa l'enllaç entre les dues obres i els dos autors immediatament.

Ambdues obres intitulades Llibre de meravelles, la de Llull i la d'Estellés, opten per la dispositio, per l'arquitectura, per la construcció. El poemari de meravelles estellesia combina alhora l'estructura ternaria del tríptic (com els de la pintura medieval) amb l'acumulació d'episodis escenes del retaule, perque hi ha una estructura de tres parts o cossos (dos de laterals, ?Teoria i practica de la flor natural? i ?Propietats de la pena?, i un de central, que conté set seccions numerades I-VII -sense un títol integrador-, amb un conjunt de quaranta-set poemes agrupats, respectivament: amb sis, vuit, deu, un, vuit, tretze i un poemes per a cadascuna de les set seccions). També el llibre de prosa medieval de Llull tenia un prefaci i un epíleg, que emmarcaven, com laterals extrems, el conjunt de les deu parts o llibres que el constitui'en i estructuraven.

Quan llegim dins el poemari estellesia Llibre de meravelles el ?Cant de Vicent?, sense cap mena de dubte, apareix latent el ?Cant de Ramon?. Llavors, d'una banda, podem fer la lectura del text ?Cant de Vicent? com un poema més del llibre del qual forma part o com un poema condicionat pel poema quasi homonim lul-lia. Convé matisar, pero, que mentre el poema ?Cant de Vicent? sí que pertany al Llibre de meravelles d'Estellés; el ?Cant de Ramon?, en canvi, no hi pertanyia a l'homonim de Llull, llibre que era, recordem-ho, de prosa narrativa.

Com que hi havia un ?Cant de Ramon? de Llull, escrit a Tentom de la fi del 1299 o l'any 1300 (Riquer 1980: 224; Romeu 1983), Estellés agafa, ja el 1958, la idea de fer un ?Cant de Vicent?; poc després de llegir la selecció ď Obres essencials, de Llull, del 1957, al volum I, on, a més de Llibre de meravelles del mallorquí (Llull 1957, I: 309-511); també hi havia el seu ?Cant de Ramon? (Llull 1957, I: 1301-1302). Aquell 1958, l'any dels primers textos del poemari d'Estellés, es va publicar a Barcelona Poesies, de Ramon Llull, a carrec de Josep Romeu. En la biblioteca del poeta de Burjassot no es troba, pero, cap d'aquests volums (ni el preparat per Romeu ni el de Batllori et alii.), pero sí, en canvi, per esmentar-ne edicions antigues, hi havia l'edició de Llibre d'amic e amat, publicada a Barcelona el 1935 per Barcino, o una Antología de Ramon Llull, editada el 1961 a Madrid per la Dirección General de Relaciones Culturales. Així doncs, l'interes lul-lia hi era ben pales.

Tot i ser els dos cants dos textos llargs, els reproduim tot seguit. Els títols tenen el mot cant identic, de caracter rematic, i el del nom de l'autor, diferent, més aviat tematic, com a protagonistes dels seus respectius poemes. Són, doncs, en la terminologia genettiana (1987) títols mixtos. No cal dir que el segon copia el títol del primer, pero convertint el possible plagi en amagada al-lusió. En el cant antic seguim la versió que presenta Josep Romeu (1983 i 1985) basada en la de S. Galmés:

CANT DE RAMON

Són creat e ésser m'és dat

a servir Déu que fos honrat,

e són caüt en mant pecat.

En ira de Déu fuy pausat;

Jhesús me venc crucificat:

volc que Déus fos per mi amat.

Matí ané querre perdó

a Déu, e pres confessió

ab dolor e contrició.

De caritat, oració,

esperansa, devoció,

Déus me fé conservació.

Lo monestir de Miramar

fiu a frares Menors donar

per sarrayns a preicar.

Enfre la vinya e-l fenolar

amor me pres, fe'm Déus amar,

e-nfre sospirs e plors estar.

Déus Payre, Fil, Déus espirat,

de qui és sancta Trinitat,

tracté com fossen demonstrar.

Déus Fill, del cel és devalat;

de una verge esta nat,

Déu e home, Crist appelat.

Lo món era en damnació;

morí per dar salvació

Jhesús, per qui-l món creat fo.

Jhesús pujâ-l cel sobre el tro;

venra a jutjar li mal e-l bo:

no volran plors querre perdó.

Novel saber ay atrobat;

pot-n- hom conexer veritat

e destruir la falsetat.

Sarrayns seran batejat,

tartres, jueus e mant errat,

per lo saber que Déus m'â dat.

Pres ay la crots. Tramet amors

a la Dona de peccadors

que d'ela m'aport gran secors.

Mon cor esta casa d'amors

e mos huyls fontanes de plors:

enfre gaug estag e dolors.

Són hom veyl, paubre, meinspreat,

no ay ajuda d'home nat,

e ay trop gran fait emparat.

Gran res ay de lo món sercat,

mant bon exempli ay donat:

poc són conegut e amat.

Vuyl morir en pelec d'amor.

Per ésser gran non ay paor

de mal príncep ni mal pastor.

Tots jorns consir la deshonor

que fan a Déu li gran senyor

qui meten lo món en error.

Prec Déus trameta missatjers

devots, sciens e vertaders,

a conexer que Déus hom és.

La Verge on Déu hom se fés

e tots los sants d'ela sotmes,

prec qu-en ifern no sia mes.

Laus, honor al major Senyor,

al qual tramet la mi- amor

que d'él reeba resplandor.

No són digne de far honor

a Déu: tan fort són peccador

e són de libres trabador!

On que vage cuyt gran bé far,

e a la fi res no.y pusc far,

per que n'ay ira a pesar.

Ab contrició e plorar

vuyl tant a Déu merse clamar

que mos llibres voyl- exalsar.

Santedat, vida, sanitat

gaug, me dó Déus e libertat,

e gart-me de mal e peccat.

A Déu me són tot comanat:

mal esperit ne hom irat

no hagen en mi potestat.

Man Déus als cels e-ls elements,

plantes e totes res vivents

que no-m fassen mal ni tormens.

Dó'm Déus compayons conexents,

devots, leials, humils, tements,

a procurar sos honraments.

Laus et honor essencie Dei et diuinis personis et dignitatibus earum. Et recordemur et amemus Jhesum Nazarenum et Mariam virginem matrem eius.

Llull va viatjar a París per presentar la seua art doctrinal a la Sorbona, on hi romangué fins al juliol del 1299. En aquest moment és quan la historiografia literaria situa l'escriptura del seu cant (entre la fi del 1299 o el 1300). La composició d'aquest llarg poema es va poder fer quan va tornar de París, decebut pel poc que havia aconseguit amb els seus plantejaments, i quan es va assabentar de l'abandonament de Miramar, que ell amb altres havia organitzat i gestionat, com esmenta a la tercera cobla. Josep Romeu ha comentat extensament el text i ha subratllat que ?no podem destriar la forma del contingut, més ben dit: la voluntat estetica de la intenció apologetica, aquí particularment tenyida d'intimisme? (Romeu 1983: 449).

El poema consta de vuitanta-quatre octosíl-labs organitzats en catorze cobles o estrofes de sis versos de rima consonant monorima i aguda (rimes que es recuperen sovint en altres noves estrofes i que solen tenir un accent dominant en quarta síl-laba). Les cobles de sis versos naixen de la fusió de dues unitats oracionals, en forma de tercines, fonamentades per tant des del punt de vista sintactic, les quals tenen una certa autonomia entre elles dins l'estrofa a que pertanyen. El text llatí reprodui't, d'acompanyament final, és com un complement independent.

El cant té dues parts de contingut i actitud, perfectament equilibrades les quals abracen cadascuna set estrofes. La primera presenta un recorregut autobiografic per algunes dades personals, des del naixement i la seua conversió, el seu pas pel monestir de Miramar i la seua formació (sobretot les tres primeres estrofes), alguns coneixements (Trinitat, encarnació de Jesucrist, Judici Final...) i la doctrina (nou saber, la redacció de l'art) per a la seua tasca missional (les altres quatre estrofes). De sobte, a partir de l'estrofa vuitena, es presenta vell, pobre i menyspreat, com camí de la mort, amb penediment i sobretot amb el fet d'encomanar-se a Déu i la Verge. L'estrategia, per part de l'emissor, de mostrar-se com l'home feble anímicament derrotat i injustament tractat, dedicat plenament a la tasca missional, afavoreix l'adhesió del receptor. El jo poetic dubta de l'exit i poc resso aconseguit malgrat dedicar-s'hi tota la vida i demana a Déu no sols protecció en els darrers moments de la seua vida sinó sobretot (en dues ocasions, els tres primers versos de l'estrofa desena i els tres darrers versos de l'estrofa catorzena) que hi haja ?companyons coneixents?, és a dir, gent preparada i formada per tal de continuar la tasca: en el rerefons i subliminarment com aquella que podria formar-se al monestir de Miramar, en el qual Llull havia residit i, com ja s'ha assenyalat, n'organitza el seu funcionament. Si s'abandonava o es clausurava el monestir, llavors d'on sorgiria aquesta gent preparada?

Aquest ?Cant de Ramon? va motivar, com a punt de partença, el ?Cant de Vicent?, dos textos autobiografics i doctrinals. Com ja hem assenyalat, Estellés va poder llegir el cant en Obres essencials de Llull, des que el 1957 se'n publica el primer volum, el mateix en que apareixia Llibre de meravelles. Així doncs, aquest fet ens situa en una cronologia de lectura quan elaborava els materials poetics per al seu Llibre de meravelles. El cant estellesia és el poema tretze en l'ordenació del document mecanoscrit d'aquests materials del Fons Estellés per a la seua obra. En l'edició és el vuite poema de la secció III de la part o cos central. Hi ha un Llibre de meravelles. Poemes perqué n'hi havia un llibre en prosa, set segles anterior; així com també hi ha un ?Cant de Vicent? perque hi hagué un ?Cant de Ramon?.

El lligam i la connexió ja es produeix des del títol i sobretot pel títol. En els dos casos un cant, un poema llarg, i un subjecte poematic (jo en el primer text i tu desdoblat -amb un jo complementari- en el segon) del qual es presenten aspectes personals (clarament autobiografics) alhora que es mostra una crisi. A més, s'exposa doctrina evangélica i missional en el poema medieval i doctrina poetica en el contemporani. Mirem el segon text:

CANT DE VICENT

...a unes tres milles de 1a mar, a la banda occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual hi ha cinc ponts...

SIR JOHN TALBOT DILLON

Pense que ha arribat l'hora del teu cant a Valencia.

Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.

Temies el moment del teu cant a Valencia.

La volies cantar sense solemnitat,

sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,

sense picapedrers i sense obra de moro.

La volies cantar d'una manera humil,

amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.

Lentament el miraves créixer com un crepuscle.

Arribava la nit, no escrivies el cant.

Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.

Potser en el moment de la Resurrecció

de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.

I el tema de Valencia tornava, i se n'anava

entre les teues coses, entre les teues sil-labes,

aquells moments d'amor i aquells moments de pena,

tota la teua vida -si no tota la vida,

allo que tu saps de fonamental en ella-

anava per Valencia, pels carrers de Valencia.

Modestament diries el nom d'algun carrer,

Pelayo, Gil i Morte... Amb quina intensitat

els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,

i ja tindries tota Valencia. Per a tu,

Valencia és molt poc més. Tan íntima i calenta,

tan crescuda i dolguda, i estimada també!

Els carrers que creuava una lenta parella,

els llargs itineraris d'aquells dies sense un

centim a la butxaca, algun antic café,

aquella lleteria de Sant Vicent de fora...

La casa que estrenareu en estrenar la vida

definitivament, l'alegre vei'nat.

El metge que buscaveu una nit a deshora,

la farmacia de guardia. Ah, Valencia, Valencia!

El naixement d'un fill, el poal ple de sang.

Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans

amb aquell breu color inicial de geranis.

Veus, des del menjador, per la finestra oberta,

Benimaclet ací, enlla veus Alboraia,

escoltes des del llit les sirenes del port.

De bon matí arribaven els lents carros de l'horta.

Els xiquets van a escola. S'escolta la campana

veina de l'església. E1 treball, el tenaç

amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,

des que et varen parir un dia a Burjassot:

com mamares la llet vares mamar l'idioma,

dit siga castament i amb perdó de la taula.

Ah, Valencia, Valencia! Podria dir ben bé:

Ah, tu, Valencia meua! Perqué evoque la meua

Valencia. O evoque la Valencia de tots,

de tots els vius i els morts, de tots els valencians?

Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l'emfasi.

L'emfasi ens ha perdut freqüentment els indigenes.

Més avant escriuras el teu cant a Valencia.

L'epígraf remet a una descripció d'un segment del riu Túria, que va fer l'escriptor irlandes John Talbot Dillon. Aquest riu s'anomena Guadalaviar en un tram del seu naixement i quan la citació esmenta cinc ponts evoca i suggereix els ponts de la ciutat de Valencia. L'epígraf, per tant, preludia la ciutat del cant que el seguirá. L'autor de l'epigraf fou un viatger que va escriure a la fi del segle xviii obres de viatges per la península. Llull també era, entre altres coses, un viatger.

El cant és un seguit de cinquanta-tres alexandrins blancs (amb cesura i dos hemistiquis de sis sil-labes, per tant amb uns accents constant en la sisena i en la dotzena), sense estrofes ni rima. És també un llarg poema, tot i que la formalització s'allunya de la del cant de Llull, i sintonitza plenament amb el conjunt del poemari de les meravelles estellesianes, que té com a vers dominant l'alexandrí agrupat en poemes sense organització estrófica.

La figura del poeta es projecta amb la veu d'un jo resposable de l'enunciació i alhora es desdobla en un protagonista tu, en segona persona del singular, que és Vicent i que irromp en dues ocasions amb veu en estil directe (com un altre jo), sense marques tipografiques, i, per tant, aconsegueix una polifonia i interferencia de veus. Així l'escriptor de Burjassot es distancia del text de Llull també per l'enunciació: ara no hi ha la confessió directa d'un jo, que representava el Ramon del títol i Ramon Llull per les dades autobiografiques que s'esmentaven, sinó que hi ha una reflexió suggerida des d'un to conversacional i amb un caire, de vegades, instruccional, d'un jo, quasi amagat o si més no retirat, a un tu ben explicit: tot incitant-lo a l'acte d'escriure un text i, més concretament, mitjançant una concreta concepció poetica de l'escriptura.

Aquest tu protagonista, amb l'estrategia del desdoblament, es caracteritza per tenir molts aspectes autobiografics d'Estellés: Burjassot (?et varen parir un dia a Burjassot?, diu el v. 44), indrets de Valencia (des de la lleteria del carrer sant Vicent fins a l'atic on es va establir a viure al carrer Misser Marcó, 17, porta 29, des d'on es veien pobles propers que s'hi esmenten, com Benimaclet o Alboraia), la nit del naixement d'un fill (la seua primera filla Isabel va naixer el novembre del 1955), l'idioma...

El tema de l'escriptura del poema -i l'objectiu que cal assolir- queda establert al primer vers, el qual enceta una estructura emmarcada que es recupera i completa a la fi, en els tres darrers versos (vv. 51-53), que, a més, integren el jo i el tu (v. 52, amb el pronom ens que indica la primera persona del plural). Des del primer vers es fixa com a objectiu escriure un cant pero no sobre Vicent sinó, especialment, sobre Valencia, l'indret on viu: ?escriure el teu cant a Valencia?. S'hi estableix, doncs, una dualitat amb el cant de Vicent (el que escriu l'autor) i el cant a Valencia (el que ha d'escriure el tu protagonista, el qual també sera cant de Vicent). Hi veiem com, a nivell de contingut, es tracta l'escriptura del poema dins l'escriptura d'un poema.

El text d'Estellés és en certa manera no sols autobiografic sinó metapoetic. Entre els vv. 2-13 es reflexiona sobre el tipus d'escriptura: es busca aquella basada en la senzillesa (?sense solemnita?) i la humilitat (?de manera humil?); el cant intentat creix (?el miraves créixer com un crepuscle?, estableix la comparació del vers nove), quan arriba el moment d'escriure, al capvespre. I a la nit s'atura, amb dubtes sobre l'escriptura. Llavors, com un parentesi i per primera vegada, irromp la veu en estil directe de Vicent (vv. 11-13) per dir, com a jo en primera persona, que ajorna el cant a Valencia potser fins a la mort o la ?Resurrecció? (esment que també apareixia al poema lul-lia, pero referint-se a Jesucrist).

A partir del v. 14 retorna l'obsessió del tema de Valencia com si fos quelcom que assetja el tu protagonista per tal de ser escrit: s'hi va del tempteig de les sil-labes fins a la realitat de cada dia, perqué ?tota la teua vida -si no tota la vida,/ allo que tu saps de fonament en ella-/ anava per Valencia, pels carrers de Valencia? (vv. 17-19). De fet, el cant a Valencia ja es concreta plenament entre els vv. 26-46: Valencia són els carrers, pero amb les vivencies: la parella, la lleteria, la casa estrenada, el vei'nat, el metge, el naixement d'un fill, el menjador, el que es veu des de la finestra, el so del port, els carros de l'hor- ta, l'escola, l'església... Es defensa i s'escriu tot un conjunt d'esments que testimonien details i instants aparentment insignificants pero que condensen una vida, els quals perviuen plenament en la memoria de Vicent. Com Felix, el protagonista de Llibre de meravelles lul-lia, Vicent descobria la quotidianitat del món que trepitjava.

Els quatre alexandrins vv. 47-50 incorporen, des de l'exclamació ?Ah, Valencia, Valencia!?, un nou el canvi de referents en els díctics personals: ara irromp, sense marca tipografica, la veu directa d'un jo que és Vicent i que parla a la seua ciutat, convertida en el seu tu interlocutor.

Aixo no obstant, el tres versos finals (vv. 51-53) recuperen el tu protagonista anterior, reprenen l'inici del poema amb el fet que Vicent encara ha d'escriure el cant a Valencia, amb el consell per part de la veu enunciativa d'ajornar-lo (consell contrari al de l'inici del text).

De fet, anys més tard, el 1978 l'autor incloi'a dins el volum Balanç de mar. Obra completa 4, un nou ?Cant de Vicent?, escrit entre 1970 i 1972, aquest dividit en dos textos escrits en apariats de tetrasíl-labs. Tanmateix, el seu cant ja havia estat escrit a la fi dels cinquanta, com hem vist, i era un cant sense solemnitat i amb humilitat a Valencia, mitjançant l'esment dels detalls i els instants importants en la seua vida i que romanien intactes en la memoria; aquells que, per quotidians, solien passar desapercebuts i sobre els quals calia posar la mirada per adonar-se que eren importants o imprescindibles. És així com es troben o es perceben les meravelles. Per aixo l'obra, a que pertany aquest text, és un Llibre de meravelles.

Per a Llull fer poesia era aconseguir una composició basada en la versificació, amb metrica i rima rigorosa, les quals aportaven la repetició d'estructura sil-labica i repetició fonica, i fins i tot la recurrencia de sintagmes i periodes sintactics. Aquest tipus de configuració presentava uns continguts formatius i morals, amb intenció pedagogica i evangelitzadora. Estellés, en canvi, sense abandonar la metrica, mostra tant la importancia de la quotidianitat dels referents incorporats com el registre lingüístic emprat per redactar els versos.

Com Llull, Estellés fa un selecció de moments o dades de la seua vida i els incorpora en el seu cant. El mallorquí tenia una tasca missional, evangelitzadora; i el valencia en té de metapoetica, fer el testimoni de la quotidianitat. Tots dos busquen el cant per expressar-se: en els dos poemes hi ha un naixement (?són creat? o parit a Burjassot) i una mort (Judici Final o Resurrecció de la Carn), en tots dos hi ha al-lusions a una ars nova (doctrinal o poetica), en els dos hi ha indrets (Miramar o Valencia), en tots dos hi ha tasca que cal realitzar (conversió i evangelització o assolir el cant adequat), en els dos hi ha un ajornament no resolt (aconseguir ?companyons? per continuar la conversió o aconseguir que el cant mostre veritablement Valencia), en tots dos hi ha una queixa de l'entorn (el ?fals senyor? i aquells que ?meten el món en error? o el que perd els ?indígenes?) i en els dos hi ha un poema que és un cant personal (de Ramon o de Vicent). El poeta valencia pren del mestre mallorquí del segle xiii la idea de fer un cant i el transforma seriosament (Genette 1982): la transposició trasllada a la Valencia del segle xx. Frustració i crisi hi havia en l'actitud de Llull en tornar de París i no aconseguir salvar Miramar. Estellés apunta el fracas del cant, que diu ajornar, per presentar-nos-el, mostrar-nos la seua poetica i assenyalar-nos el que entén per meravelles.

Set segles els separaven en el temps. Es pot afirmar que Llibre de meravelles ret homenatge a Ramon Llull (a més d'Ausias March), és a dir, al creador de la llengua literaria. Cal recordar que la primera intitulació dels originals de l'obra estellesiana era Oda a l'aparició de la gramatica. Li ret homenatge pel títol definitiu, per la citació de Batllori, per l'estructura del llibre, pel medievalisme de l'obra i pel poema ?Cant de Vicent?. Anys més tard el mateix autor incloi'a dins ?Llibre dels poetes?, al tercer volum de Mural del País Valencia (1996), escrit durant la segona part dels anys setanta, un poema intitulat ?Ramon Llull? (tot i ser la magna obra estellesiana un mural sobre el País Valencia), el qual reproduim per acabar:

RAMON LLULL

M'he submergit dintre el teu món

atarantat per focs, per besllums,

llistant el món acabat de naixer,

com acabat de fer semblava tot:

el jorn, els beneits aladres,

els aljubs salpassats, les alzines,

els merlets esdentats.

Semblant un bosc caminava el poble

vers el destí de vaixells, gavines.

Tot era clar

entre la gran multiplicitat d'arrels.

Sabem qui és el traidor.

Entrant al port es belluga el dia.

Cremen els focs.

Ah del castell,

han contestat des de les tombes.

Cauen estels.

Fundació!

References

BIBLIOGRAFIA

Andrés Estellés, V. (1971) Llibre de meravelles, Valencia, L'Estel.

Andrés Estellés, V. (1996) Mural del País Valencia, Valencia, Edicions Tres i Quatre.

Andrés Estellés, V. (2013) Animal de records (Memories), Alzira, Bromera.

Andrés Estellés, V. (2015) Obra completa II, Valencia, Edicions Tres i Quatre.

Aparicio, M. (2003) ?Les fonts classiques de Vicent Andrés Estellés?, L'Aiguadolç. Revista de literatura, 28/29, monografic ?Homenatge a Vicent Andrés Estellés?, pp. 23-58.

Aparicio, M. (2013) ?Vicent Andrés Estellés i els classics catalans?, dins Salvador, V. + Pérez-Saldanya, M. (eds.) L'obra literaria de Vicent Andrés Estellés, Valencia, Academia Valenciana de la Llengua, pp. 93-122.

Batllori, M. (1993) Ramon Llull i el lul-lisme, Valencia, Edicions Tres i Quatre.

Calvo, A. (2007) Le referentiel et l'intertextualité dans l'oeuvre poétique de Vicent Andrés Estellés, Paris, Université de Paris 8, tesi doctoral.

Carbó, F. (2009) Com un vers mai no escrit. La poesia de Vicent Andrés Estellés en els anys cinquanta, Barcelona- Valencia, Publicacions de l'Abadia de Montserrat- Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

Carbó, F. (2014) ?La poesia de Vicent Andrés Estellés entre el 1952 i el 1958: de les homilies a les tenebres?, estudi introductori dins Andrés Estellés, V. Obra completa I, Valencia, Edicions Tres i Quatre, pp. 11-63.

Carbó, F. (2015) ?La poesia de Vicent Andrés Estellés entre la fi dels anys cinquanta i l'inici dels seixanta: de les tenebres a les meravelles?, estudi introductori dins Andrés Estellés, V. Obra completa II, Valencia, Edicions Tres i Quatre, pp. 9-54.

Carbó, F. + Gregori, C. + Lluch, G. + Rosselló, R. + Simbor, V. (2008) El bricolatge literari. De la paródia al pastitx en la literatura catalana contemporania, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Fuster, J. (1972) ?Nota -provisional i improvisada- a la poesia de Vicent Andrés Estellés?, dins Andrés Estellés, V. Obra completa 1. Recomane tenebres, Valencia, Eliseu Climent editor, pp. 17-36.

Genette, G. (1982) Palimpsestes. La littératures au second degré, París, Seuil.

Genette, G. (1987) Seuils, París, Seuil.

Keown, D. (2000) Polifonia de la subversió. La veu col-lectiva de Vicent Andrés Estellés, Valencia, Tandem.

Llull, R. (1957-1960) Obres essencials, Barcelona, Selecta, Biblioteca Perenne, 2 vols. a cura de M. Batllori, J. Carreras, J. Rubió, A. Sancho, M. Arbora, L. Riber, A. Badia, F. De B. Moll, J. Romeu, R. Guilleumas.

Llull, R. (1958) Poesies, Barcelona, Selecta, Biblioteca Selecta. A cura de Romeu, J.

Piégay-Gros, N. (1996) Introdution a l'intertextualité, Paris, Dunod.

Oviedo, J. (2017) ?La poesia estellesiana entre els anys 60 i els primers 70: silenci editorial, identitat i ficcionalització literaries?, estudi introductori dins Andrés Estellés, V. Obra completa IV, Valencia, Edicions Tres i Quatre, pp. 7-66.

Pérez Montaner, J. (2009) El mural com a fons. La poesia de Vicent Andrés Estellés, Catarroja, Periferic edicions.

Reduccions (2011) 98/99, abril, monografic ?Vicent Andrés Estellés?.

Riquer, M. de (1980) ?Ramon Llull?, dins Riquer, M. de + Comas, A. + Molas, J. História de la literatura catalana, I, Barcelona, Ariel, pp. 197-352. Segona edició.

Romeu, J. (1983) ?Interpretació del "Cant de Ramon" de Llull?, Serta Philologica F Lázaro Carreter, II, Madrid, Catedra, pp. 449-463. Inclos dins Garolera, N. (ed.) (1985) Análisis i comentaris de textos literaris catalans, 3, Barcelona, Curial, pp. 9-34.

Salvador, V. (2016) ?Els primers anys seixanta i el silenci editorial: de les meravelles als esbossos de relat?, dins Andrés Estellés, V. Obra completa III, Valencia, Edicions Tres i Quatre, pp. 7-49.

Salvador, V. + Pérez-Saldanya, M. (eds.) (2013) L'obra literaria de Vicent Andrés Estellés, Valencia, Academia Valenciana de la Llengua.

Sanchis Guarner, Manuel (1971) ?Proleg?, dins Andrés Estellés, V. Llibre de meravelles, Valencia, L'Estel, pp. 7-10.