Headnote
Rebut: 04-05-2021
Acceptat: 1 3-09-2022
RESUM
Aquest article té per objectiu conéixer com ha variat l'estructura d'oportunitats polítiques a Espanya en relació amb els cicles de protesta associats al 15-M i al procés independentista català durant el període 2011-2017. Per a fer-ho, ens basem en la comparació entre tots dos episodis de contesa a partir del model analític elaborat per les teories del procés polític juntament amb les evidències aportades per l'anàlisi de registres estadístics, baròmetres d'opinió pública, dades hemerogràfiques i investigacions realitzades per altres autors. L'article evidencia les similituds i les diferències dels dos episodis en relació amb les diferents variables que conformen l'estructura d'oportunitats polítiques, per a acabar identificant els impactes sobre aquesta estructura i les respostes amb què l'Estat ha gestionat els desafiaments llançats des dels dos moviments. Finalment, es comparen les dues dinàmiques d'institucionalització seguides pels dos moviments i la seua conclusió en dos outputs diferents: la transformació del sistema de partits en el cas espanyol i l'empresonament dels líders independentistes en el cas català. En conclusió, s'evidencia que les possibilitats d'èxit de la comobilització social augmenten quan s'amplien les oportunitats polítiques, quan es demostra l'existència d'aliats i quan es posa en relleu la debilitat dels oponents. Però també s'afirma que, davant de la intensificació de la protesta, les forces governamentals i l'aparell de l'Estat hi poden respondre amb les opcions de reforma o de repressió, però també amb una combinació complexa de totes dues.
Paraules clau: estructura d'oportunitats polítiques; democratització; nacionalisme; moviments socials
ABSTRACT
This article aims to uncover how the structure of political opportunities in Spain has changed in connection to the cycles of protest associated with the 15-M movement and the Catalan independence process from 2011 to 2017. To achieve this we compared both episodes of conflict using an analytical model developed according to political process theories, together with evidence from the analysis of statistical records, barometers of public opinion, newspapers, and research carried out by other authors. This article presents evidence for the similarities and differences between both episodes in terms of the different variables comprising the structure of political opportunities. We identified the impacts of both episodes on these structures and discuss the state responses adopted to try to manage the challenges resulting from both movements. Finally, we compared the institutionalisation dynamics followed by them both, as well as their conclusions in terms of two different outputs: transformation of the party system in the case of the Spanish 15-M movement and repression and imprisonment of the pro-independence leaders in the Catalan case. To conclude, this work makes it clear that the chances of success of social co-mobilisation increase when political opportunities are broadened, the existence of allies is proven, and opponents' weaknesses are made evident. However, when faced with intensified protests, government forces and the state apparatus may respond either with reform or repression, or a complex combination of both.
Keywords: structure of political opportunities; democratisation; nationalism; social movements
SUMARI
Introducció
Metodologia
Anålisi dels cicles de protesta
Comparativa entre moviments
Relacions entre actors
Impactes en l'estructura d'oportunitats polítiques
Conclusions
Referěncies bibliogråfiques
Nota biografica
INTRODUCCIÓ
En els últims anys, Espanya ha experimentat un increment de la mobilització política no convencional en el marc d'una triple crisi -economica, política i territorial (Ubasart, 2020)- que ha generat una desafecció ciutadana respecte a les institucions, els valors politics i els consensos que articulaven la cultura política transicional (Bonet-Martí i Ubasart-González, 2021) basada en: l'orgull en la transició a la democracia i la constitució de 1978, el sentit de compatibilitat entre la identitat nacional espanyola i el procés d'integració europea i una visió positiva/ optimista d'Espanya (Muñoz, 2008: 179). A tot aixo cal sumar la coincidencia temporal de dos episodis de protesta especialment intensos: el 15-M i el procés independentista catala. Encara que des de la literatura s'han abordat els dos episodis de manera diferenciada, el primer com un moviment social antiausteritat (della Porta, 2015) i el segon com un procés de secessió política (Rodon i Guinjoan, 2016), en aquest article ens proposem comparar-los en interacció amb els canvis produits en l'estructura d'oportunitats polítiques (EOP). A aquest efecte utilitzem el model de cicle de protesta elaborat per Tarrow (1992) i la revisió de les teories del procés polític iniciades per Eisinger (1973), Jenkins i Perrow (1977), Tilly (1978), Skocpol (1979) i Kistchelt (1986), desenvolupades amb més profunditat en els estudis de Tarrow (1989) i Kriesi (1992, 1996).
La investigació sobre els cicles de protesta s'inicia amb della Porta i Tarrow (1986), que observen que la protesta contestataria tendeix a concentrar-se en el temps i l'espai seguint una alternança cíclica representada per un primer moment d'innovació, que activa la propensió a participar-hi; seguida d'una segona fase d'ascens, en la qual s'incorporen actors nous que competeixen amb els primers fins a assolir la cúspide, i, finalment, un periode de reflux de la mobilització, siga per un augment dels costs derivats de l'espiral de radicalització tactica, de la repressió estatal, de l'esgotament de la capacitat mobilitzadora o del fet de considerar que s'han satisfet les seues demandes. Els cicles de protesta són, per tant, considerats com a «agregats d'episodis parcialment autonoms i parcialment independents d'acció col·lectiva en que emergeixen i evolucionen noves formes d'acció, un sector del moviment social creix i canvia en la seua posició, i noves oportunitats polítiques es desenvolupen, en part com a resultat de les accions, els temes i les eixides de moviments anteriors en el cicle» (Tarrow, 1992: 65).
La teoria del procés politic (TPP) es diferencia de les teories precedents en situar la configuració de l'estat en el centre del procés explicatiu, de manera que el grau d'exit o fracas de la mobilització varia en funció de les oportunitats i restriccions existents en el context politic. D'acord amb Almeida (2020), la TPP s'ha convertit en una de les propostes més influents per a explicar la dinamica dels moviments socials, encara que altres autors com Gamson i Meyer (1996) han assenyalat els deficits del seu potencial explicatiu en tractar d'abastar un conjunt massa ample de dimensions ambientals.
Per a la TPP, «el naixement d'un moviment social, aixi com els seus objectius inicials, el reclutament dels seus efectius humans, la seua organització (recursos materials, mitjans de comunicació), forma i mitjans d'actuació, discurs i construcció d'identitat col·lectiva estan determinats per estructures, contextos, institucions i elits polítiques» (Ibarra, 2005: 119). En aquest sentit, l'objectiu general és analitzar la interacció entre el sistema politic i els episodis de protesta, i l'element explicatiu central d'aquesta interacció és l'EOP, en la mesura que aquesta és «el conjunt de dimensions o factors de l'entramat institucional i politic que proporcionen incentius o condicions facilitadores per al desenvolupament d'una acció col·lectiva de contestació orientada a incidir sobre les politiques i/o sobre la configuració democratica» (Goma, Gonzalez, Ibarra, i Marti, 2018: 31-32).
Si bé el concepte d'EOP és usat per primera vegada per Eisenger (1973), ha sigut Tarrow (1997) qui més ha contribuit en la seua operacionalització, atés que hi identifica tres dimensions: el grau d'obertura de l'accés politic, el grau d'estabilitat de les preferencies politiques i la disponibilitat estratégica de potencials aliats; a la qual cosa afegeix posteriorment el conflicte politic entre les elits (Tarrow, 1989). Aquestes dimensions són sintetitzades per McAdam (1996) com a: el grau d'obertura del sistema politic, l'estabilitat dels alineaments entre elits, la presencia o l'abséncia d'aliats entre les elits i la capacitat de l'estat i la seua propensió a la repressió. A partir d'aquestes quatre dimensions constitutives, Kriesi assenyala tres propietats generals en relació amb el sistema politic: «L'estructura institucional formal, els procediments informals i les estratégies vigents respecte als desafiadors i a la configuració de poder rellevant per a la confrontació amb aquests» (Kriesi, 1992: 117).
A Espanya, comptem amb diferents aplicacions de l'EOP, entre les quals destaquen les d'Adell (2003), per a l'analisi de l'evolució de la protesta col·lectiva durant el periode 1975-1996; Sánchez Estellés (2011), per a l'estudi del moviment contra la guerra; Huete (2002), per a l'analisi de les ONG, i, especialment, les dirigides per Ibarra et al. (2002) i Marti et al. (2018), orientades a l'estudi de la incidencia dels moviments socials en la creació de politiques públiques. Aixi mateix, per al cas catala, cal destacar el treball de della Porta, O'Connor, i Portos (2019), quant a la seua radicalització i vinculació amb el tancament d'oportunitats politiques. Tanmateix, no disposem de literatura que tracte comparativament el procés independentista amb el 15-M a partir de la teoria del procés politic. En aquest sentit, el nostre objectiu és conéixer com ha variat l'EOP a Espanya en reláció amb els cicles de protesta associats al moviment del 15-M i el procés independentista catala. Per a ho, ens els objectius específics següents: evidenciar i identificar les característiques dels cicles de proposta, comparar els processos i mecanismes recurrents emergents, analitzar-ne l'impacte en les variables i els factors que configuren l'EOP i conéixer de quina manera aquests han contribuit a modificar la seua configuració inicial.
METODOLOGIA
El disseny metodologic es basa en l'analisi comparada de dos episodis de contesa -el moviment dels indignats i el procés independentista- que comparteixen un mateix context temporal i sociopolític, pero que presenten intensitats i variacions territorials diferents. Ambdós episodis poden ser concebuts com a formes de política de contesa (PC), en la mesura que compleixen els criteris de McAdam, Tarrow, i Tilly (2005), «la interacció episodica, pública i col·lectiva entre els reivindicadors i els seus objectes quan: a) almenys un govern és un dels reivindicadors, i b) les reivindicacions, en cas de ser satisfetes, afectarien almenys un dels reivindicadors».
Per a la nostra comparació, ens basem en una analisi comparada a fi d'identificar les variables que han afavorit l'oportunitat social i política, la seua relació amb la política institucional, els marges que han obert a l'acció política no institucional, així com les aliances i divisions establertes amb les elits polítiques i les respostes del sistema polític a les accions i els reclams dels desafiadors. En concret, hem identificat les variables següents: l'accés a la institucionalitat, l'orientació en l'ambit de govern, el conflicte entre elits, els canvis d'alineaments polítics, el sistema d'aliances i conflictes i la variació del grau de repressió que evidencia la capacitat de l'Estat de gestionar la conflictivitat en ambdós episodis. L'analisi d'aquestes variables ens permetra identificar tant els canvis en l'EOP com els impactes de la contesa política en el sistema polític.
ANALISI DELS CICLES DE PROTESTA
Per tal d'analitzar la dinamica dels cicles de protesta, fem servir diferents indicadors. D'acord amb Tilly i Wood (2010), la manifestado constitueix un dels principals repertoris de protesta cosmopolita contemporanis, atés que es configura com una expressió de respectabilitat, unitat, suport i compromís, cosa que identifiquen com a demostració de WUNC (acronim en angles format pels termes: worthiness, unity, numbers i commitment). En aquest sentit, hem pres com a indicador l'analisi de les persones que declararen haver assistit a una manifestació durant els últims 12 mesos a partir del CIS (Centre d'Investigacions Sociologiques) per a Espanya i del CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) per a Catalunya, així com el nombre de manifestacions comunicades i prohibides recollides en els registres estadístics.
Tal com s'evidencia en la Figura 1, tant a Catalunya com a Espanya es produeix un increment a partir de 2011, reflectit en l'augment del percentatge de les persones que reconeixen haver assistit a una nifestació. coincideix amb l'emergencia del moviment dels indignats, i assoleix el cim en 2013, seguit d'una tendencia descendent que acaba assolint els valors anteriors a l'inici del cicle. Aquesta evolució contrasta amb la catalana, en la qual, en una primera fase, la tendencia és similar a l'espanyola; tanmateix, en 2016 es produeix un repunt de la mobilització que assoleix el clímax en 2017, coincidint amb el referendum de l'1 d'octubre. També s'evidencia com, a partir de 2011, el percentatge d'assistents duplica el del conjunt d'Espanya i arriba a triplicar-se en 2017. No obstant aixo, és necessari assenyalar que les dades no discriminen per orientació de les manifestacions, per la qual cosa, en el cas catala, cal tenir en compte l'efecte de les manifestacions antiindependentistes celebrades en 2017.
Si tenim en compte l'indicador de les manifestacions comunicades al Ministeri d'Interior1 (Figura 2), s'evidencia una tendencia semblant a la de la Figura 1. A partir de 2008, coincidint amb l'esclat de la crisi, s'inicia un augment del cicle mobilitzador que assoleix el cim en 2012, quan dobla les manifestacions de l'any anterior, per a posteriorment iniciar un reflux, tot i que mantenintse en valors molt superiors als de l'inici del cicle. Aquest indicador de freqüencia no ens informa sobre la participació real en les manifestacions, pero és rellevant per a comprendre les espirals de competició i radicalització tactica que articulen els cicles de protesta, ja que un augment del nombre d'actors implicats comporta un augment de la freqüencia de les convocatories de manifestació.
En el cas catala (Figura 3), s'evidencia una tendencia similar a la figura anterior, que assoleix el clímax en 2013, seguit d'una tendencia de reflux. No obstant aixo, el Departament d'Interior no ha fet publiques les dades corresponents al periode 2016-2017, per la qual cosa no podem comprovar si es repeteix un repunt de la freqüencia similar al de la Figura 1.
Si tenim en compte la ratio entre manifestacions prohibides i comunicades (Figura 4), s'evidencia un primer creixement de la ratio en el periode 2008-2011, que coincideix amb la crisi, seguit d'un substancial increment en el bienni 2013-2014, cosa que pot indicar un increment de la capacitat de la gestió repressiva de l'Estat en la fase de reflux del cicle de protesta, tal com assenyalen Camps Calvet i Vergės (2015).
COMPARATIVA ENTRE MOVIMENTS
La comparació de les dues dinamiques mostra les similituds i diferencies que es donen entre ambdós moviments en relació amb l'EOP (Taula 3), pero, per a fer-ho, previament explorem quines són les pautes que regeixen en la forma de mobilització (Taula 1) i mostrem, a continuació, quin ha de ser el caracter que ambdós moviments han anat imprimint progressivament en la conformació d'aquest cicle (Taula 2).
D'acord amb la Taula 1, podem establir tres fases: una primera que va de maig de 2011 fins al desallotjament de la plaça del Sol i que té com a epicentre l'ocupació de les places, que són convertides en demostració de WUNC del moviment. En aquesta primera fase, la presa de les places i el reclam d'una «democracia real» actuen com a repertoris d'innovació, que imiten els repertoris desenvolupats a la plaça Tahrir del Caire i a la plaça Sintagma d'Atenes, posteriorment replicats a Zuccotti Park per Occupy Wall Street (Bonet-Martí, 2015a).
La segona fase s'inicia amb la manifestació global del 15 d'octubre i la creació de les marees ciutadanes. Aquesta fase esta marcada pel trasllat de les dinamiques de protesta als barris i a les mobilitzacions en defensa dels serveis publics, així com l'auge de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH). En aquesta fase, la PC es veu reforçada per la incorporació dels principals sindicats (CCOO i UGT), que havien estat poc presents durant la primera fase, i culmina amb la vaga general europea de 2012. En aquestes mobilitzacions convergeixen també la marea ciutadana de 2013 i la consulta ciutadana sobre la sanitat pública celebrada entre el 5 i el 10 de maig de 2013. Aquesta segona fase esta marcada pel nou cicle politic que configura l'accés de la dreta al poder, cosa que motivara accions com "Rodeja el Congrés", en 2012, que demanava l'obertura d'un procés constituent i una auditoria del deute públic. Així mateix, opera un desplaçament en el marc discursiu dels desafiadors: es posa l'accent més en la democracia social que en la regeneració democratica que havia galvanitzat la primera fase.
Finalment, en 2014, s'articula la fase de reflux coincidint amb l'inici del seu procés d'institucionalització, que cristal·litza en les eleccions europees, en que irromp Podemos com a nova formació política, i en les eleccions municipals de 2015, en que diferents plataformes ciutadanes aconsegueixen l'alcaldia de diferents ciutats espanyoles.
En relació amb el procés independentista podem establir també tres fases, encara que més dilatades en el temps. La primera s'inicia amb la manifestació de la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) de 2006. Aquesta mobilització s'emmarca discursivament en el reclam del dret a decidir, pero també amb l'organització de manifestacions ciutadanes organitzades per entitats autonomes dels partits. En aquesta fase, la iniciativa mobilitzadora és patrocinada per entitats ciutadanes, en primer lloc, per la PDD, i, a partir de la manifestació de juliol de 2010, per Omnium Cultural, que adopta en aquest periode una marcada vocació política a favor del reclam d'un referendum d'autodeterminació. El debat públic d'aquest període esta concentrat tant en la qüestió de la constitucionalitat de l'Estatut de 2006, com en les successives onades de les consultes ciutadanes per la independencia. Per tant, són tres els elements clau que s'articulen en aquesta fase: l'emergencia del marc discursiu del dret a decidir, la manifestació massiva convocada per entitats i l'ús de la consulta com a element d'innovació democratica.
La segona fase s'inicia amb la manifestació de l'11 de setembre de 2012 i s'estén fins al procés participatiu del 9 de novembre de 2014. Aquesta fase es correspon amb la cooptació parcial del procés per part de les institucions i les elits catalanes. La iniciativa mobilitzadora es manté en les entitats, pero el lideratge del procés és compartit amb l'executiu catala, que inicia un gir sobiranista en comprometre's públicament a organitzar una consulta sobre el futur polític de Catalunya. En aquesta segona fase, Omnium i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), acabada de crear, continuen actuant com a motor de mobilització ciutadana, pero també com a grup de pressió exigint la celebració d'un referendum vinculant.
Finalment, visualitzem una tercera fase que s'inicia en les eleccions de 2015 i que correspon a la fase de desafiament a l'Estat, que culmina en la convocatoria del referendum unilateral per la independencia de l'1 d'octubre de 2017. En aquesta tercera fase té lloc la institucionalització/governamentalització del moviment, amb la hibridació entre entitats i partits polítics mitjançant la candidatura Junts pel Sí i l'assumpció d'una dinamica de contesa política clarament confrontacional entre l'executiu catala liderat per Puigdemont i el govern espanyol. En aquesta fase, el marc discursiu del dret a decidir és progressivament substituit pel de la independencia. Així mateix, la resposta repressiva de l'Estat culmina en una progressiva judicialització del conflicte, la suspensió temporal de l'autogovern via article 155 CE i l'empresonament dels principals líders independentistes. A partir del 27 d'octubre de 2017, podem considerar que el procés entra en una quarta fase, marcada per la dinamica mobilitzadora antirepressiva i la demanda d'amnistia, la constitució de la taula de dialeg i l'indult decretat pel govern espanyol el juny de 2021. Aquest últim requereix una analisi en profunditat per separat i és per aixo que aquesta última fase no la incloem en la nostra analisi, que queda acotada al període 2011-2017. En la Taula 2 hem recollit una comparativa inicial entre ambdós episodis.
D'aquesta manera, és necessari assenyalar l'efecte que ha tingut el temps historic mundial. En el cas del 15-M, és important remarcar l'efecte imitador i reforçador que tenen les revoltes arabs i les protestes antiausteritat, que suposen l'obertura d'una finestra d'oportunitat (Romanos, 2016), de la mateixa manera que ho seria el referendum escocés per al procés independentista catala (Castelló, León-Solís, i O'Donnell, 2016).
RELACIONS ENTRE ACTORS
L'aplicació del model d'analisi de l'EOP per als dos moviments (Taula 3), que inclou la visualització en detall del sistema d'aliances que cada moviment articula amb els actors de la política institucional (Figura 5) i el tipus de relacions que predomina per a cada cas (Figura 6), completa el panorama del joc de relacions polítiques que fan possible entendre com té lloc el tancament d'aquest cicle de protesta.
En la Taula 3 es recullen les diferencies en l'EOP. Pel que fa a l'accés institucional, el 15-M només aconsegueix accedir a la institució amb les eleccions municipals de 2015, mentre que el procés catala ho aconsegueix en 2012, per mitja de la cooptació parcial. Aquest accés institucional esta associat amb l'orientació del moviment. Mentre que el 15-M orienta les seues reivindicacions a l'executiu central, que manté una estrategia d'exclusió, el procés independentista ho fa en relació amb l'executiu autonomic, que es mostra permeable a l'assumpció de la seua agenda reivindicativa.
Quant als processos de conflicte/desalineament entre elits, en el cas del 15-M, aquest es reflecteix en la debilitat de l'executiu del PSOE a causa de la imposició de les polítiques d'austeritat, cosa que redunda en la seua capacitat per a enfrontar la gestió inicial de la protesta. En canvi, en el procés independentista, aquest desalineament de les elits es fa evident amb la cooptació inicial i la conversió del centredreta nacionalista governant en independentista. Tanmateix, a escala estatal, l'independentisme no aconsegueix establir un sistema d'aliances solid; únicament recapta el suport d'Unides Podem i les formacions nacionalistes basques i gallegues, mentre que la resta dels principals partits s'alinea amb els plantejaments de l'executiu espanyol, cosa que es reflecteix amb la votació al Senat de l'article 155.
En la Figura 5 hem representat els sistemes d'aliances entre el 15-M i el procés independentista catala representat en cercles concentrics seguint el model d'analisi seguit per Bonet-Martí (2015b) per al cas del 15-M. Atés que es tracta d'un sistema d'aliances que evoluciona amb el temps, ens hem centrat en el periode 2011-2013 per al 15-M i en el periode 20152017 per al procés independentista.
En el cercle central de cada diagrama s'evidencien els actors que actuen com a motors dels dos episodis. En el cas del 15-M, hem identificat les places i el moviment Democracia Real Ja; mentre que en el cas del procés independentista hem identificat l'ANC i Omnim Cultural. En el cercle immediat, en el cas del procés catala, s'ubica el govern catala, a partir de la fase d'institucionalització; mentre que en el cas del 15-M s'ubiquen les entitats i els moviments més directament implicats en l'organització de les places i la seua translació posterior als barris i a les protestes sectorials: la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), Joventut sense Futur (JSF), les associacions veinals (AV), moviments de cristians de base, els nous moviments socials (NMS), les marees en defensa dels serveis públics i el grup ciberactivista Anonymous. En un tercer cercle, més allunyat del centre de decisió, s'ubiquen, en el cas del procés independentista, els partits independentistes (Esquerra Republicana; vergencia refundada en el PDeCAT; la coalició electoral Junts pel Sí, que agrupa els anteriors, i la CUP) i, en especial, el sistema mediatic catala, representat pels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Radio), i alguns grups privats de comunicació; mentre que en el cas del 15-M caldria ubicar els sindicats de base (CGT, COBAS...), Izquierda Unida i la CUP. Finalment, en l'última esfera, actuant com a aliats, pero sense capacitat de decisió en la dinamica mobilitzadora de la fase que ara analitzem, cal assenyalar, en el cas del procés independentista, els comités de defensa del referendum-posteriorment anomenats comités de defensa de la república-, creats en les dates previes a l'1 d'octubre i que adquireixen més protagonisme en la quarta fase antirepressiva; els sindicats estudiantils independentistes i els sindicats minoritaris nacionalistes. Mentre que, en el cas del 15-M, en una posició més allunyada i en sentits contradictoris, trobem els sindicats majoritaris (UGT i CCOO) i els partits d'esquerra: PSOE, ERC, l'esquerra abertzale, el Bloc Nacionalista Gallec i Compromis.
Quant al sistema de conflictes, aquest ve marcat, en el cas del 15-M, per l'oposició al bipartidisme representat pels dos grans partits (PP i PSOE), als poders economics i al capital financer; en canvi, pel que fa al procés, el sistema de conflictes s'ubica per oposició a l'executiu espanyol, al Tribunal Constitucional i, a partir de 2017, en relació amb el poder judicial, després de la celebració dels judicis per desobediencia i malversació per la celebració de la consulta del 9-N i pels judicis derivats de la celebració del referendum de l'1 d'octubre. Finalment, en relació amb el grau de repressió, s'evidencia com ambdós moviments han suposat un canvi en les estrategies antirepressives. Mentre que, arran del 15-M, s'evidencia un increment de la dinamica repressiva que culmina amb l'aprovació de la Llei organica 4/15, de 30 de marę, de protecció de la seguretat ciutadana, coneguda popularment com a Llei Mordassa, i la reforma del Codi Penal; la dinamica repressiva del procés es concentra especialment en les elits politiques després de la consulta de l'1 de novembre, i especialment després del referendum de l'1 d'octubre, i no sera fins al 2018 i, sobretot, 2019, quan comence a estendre's al conjunt de la ciutadania com a resultat de les protestes contra la sentencia.
En la Figura 6 hem identificat les relacions entre els diferents actors que conformen el 15-M i el procés independentista. Tal com es representa, els actors centrals del procés no pressionen directament l'Estat, sinó el poder politic catala perqué aquest desafie l'Estat, mentre es mobilitza la ciutadania connectant enclavaments d'acció diversos que facilitaran la seua participació en les manifestacions independentistes convertides en demostracions de WUNC, mitjançant la performativitat del dispositiu manifestació: les manifestacions de l'11 de setembre són minuciosament organitzades per les entitats convocants, desenvolupant una forma de performance patriótica (Dowling, 2020) que té com a finalitat enfortir el procés de nation-building (García, 2016). Aquesta dinamica de mobilització ciutadana culmina en la seua implicació amb el desafiament representat pel referéndum de l'1 d'octubre, cosa que donara lloc als episodis de repressió policial. Aixi mateix, cal destacar com els dos repertoris de mobilització (la manifestació i la consulta) acaben confluint en el cas del referéndum de l'1 d'octubre.
El 15-M sorgeix com a expressió i instrument d'organització ciutadana orientat a reclamar a l'Estat la fi de les retallades socials i les politiques d'austeritat, aixi com més participació ciutadana, encara que el grau de desafiament a l'Estat es concentra en les demostracions de WUNC com l'ocupació de les places i, posteriorment, mitjançant accions com "Rodeja el Congrés" o les marxes de la dignitat. A diferéncia del model independentista, que exhibeix una marcada ritualització de la protesta, en les mobilitzacions del 15-M predomina l'espontaneitat, les dinamiques d'autoorganització i l'ús de la tecnopolitica com a ampliació de la conversació de les places i dispositiu de coordinació de la protesta (Monterde, 2015).
La resposta de l'Estat en relació amb els dos moviments és divergent. Mentre que en el moviment dels indignats s'opta per una dinamica de contenció policial que posteriorment es tradueix en reformes legislatives antigarantistes, en el cas del procés independentista, la repressió inicial és administrativa -mitjançant advertiments judicials- i únicament en 2017 aquesta es converteix en policial i judicial, amb l'empresonament dels liders del procés independentista i contra la ciutadania organitzada en la celebració del referéndum mitjançant la intervenció policial.
IMPACTES EN L'ESTRUCTURA D'OPORTUNITATS POLÍTIQUES
Tant el 15-M com el procés independentista emergeixen en un context marcat per la crisi de legitimitat de la cultura politica transicional que s'evidencia en una ruptura del consens sobre el model social i territorial (Bonet-Marti i Ubasart-González, 2021). Encara que hi ha acord a l'hora de situar l'origen de la ruptura del consens sobre el model social en la imposició de les politiques d'austeritat i les retallades socials com a resposta a la crisi economica de 2008-2014, hi ha més debat al voltant d'on situar l'origen de la crisi territorial, si en la Senténcia 31/2010 que declara com a inconstitucionals certs articles de l'Estatut catala o bé en l'inici del procés estatuari en 2006 (Vilaregut, 2011) o, fins i tot, en el malestar generat pel gir centralitzador desenvolupat durant el segon govern d'Aznar. En qualsevol cas, són dues tendéncies que acaben confluint en el periode 2011-2017 i que es troben en la base dels episodis de contesa objecte d'estudi en la mesura que suposen una acumulació de greuges que actuen com a mecanismes catalitzadors.
D'una banda, cal assenyalar que en l'ascens del suport a la demanda independentista catalana concorren elements d'identitat nacional, pero també raons pragmaticoinstrumentals (Muñoz i Tormos, 2015) que han permés al moviment penetrar més enlla dels seus enclavaments tradicionals. A aixo han contribuit dos fenomens: els marcs discursius activats, en resignificar la demanda independentista en clau democratitzadora, i el rol jugat pels mitjans catalans, especialment a partir de la segona fase del procés independentista. De fet, la institucionalització del procés catala, en lloc de servir com a mecanisme de moderació de les reclamacions politiques, opera com un mecanisme de radicalització, en transformar el reclam ciutada inicial en un desafiament institucional (Bonet-Martí i Ubasart-González, 2021).
També s'evidencia com l'alineament d'una part de les elits catalanes en relació amb el procés independentista suposa una expansió de l'esfera d'oportunitats per a l'acció col·lectiva, en amplificar l'eco de la reivindicació, especialment amb l'ús dels mitjans de comunicació. La cohesió de les elits en l'ambit estatal, que se serveixen en aquest cas dels mitjans estatals com a amplificadors de la seua posició en defensa de la integritat territorial, comporta una polarització institucional que condueix a l'actual cronificació del conflicte (Bonet-Martí i Ubasart-González, 2021). Quant a la dimensió repressiva, tal com apunten Camps Calvet i Di Nella (2020), la capacitat de gestió de la conflictivitat social derivada del 15-M es desenvolupa a partir d'un augment dels operadors policials i, especialment, mitjançant la modificació del Codi Penal i la Llei 4/2015 de seguretat ciutadana, en que l'Estat es dotava de més marge per a penar comportaments associats a situacions de protesta mitjançant delictes contra l'ordre públic i infraccions administratives, que implicaven l'ús de nous tipus penals (delictes contra les institucions de l'Estat) i el recurs a una jurisdicció única en detriment del jutge natural per mitja de la intervenció de l'Audiencia Nacional en el cas del judici Aturem el Parlament. En canvi, l'estrategia repressiva en relació amb el procés independentista implica un greuge dels tipus penals (delicte de sedició) i l'empresonament dels líders del moviment independentista després del referendum de l'1 d'octubre.
Finalment, en relació amb els impactes en el sistema politic, podem distingir, seguint Kriesi (1992), entre impactes procedimentals, la capacitat dels moviments d'obrir canals de participació, els impactes substantius, els canvis politics obtinguts pel moviment i els impactes estructurals, aquells que afecten la configuració del sistema.
En la Taula 4 es presenten els impactes que ambdues mobilitzacions han tingut sobre la configuració del sistema polític. Quant als impactes procedimentals, s'evidencia que, encara que el 15-M no aconsegueix institucionalitzar una via d'accés al sistema polític, les seues demandes contribuiran a la potenciació de nous canals de comunicació entre la institució i la ciutadania mitjançant un aprofundiment de la participació ciutadana i l'impuls de la innovació social (Pradel i García, 2018). Mentre que, en el procés independentista, l'impacte procedimental es produira per via informal, mitjançant la creació d'una estructura de coordinació entre entitats i part de l'executiu catala, anomenada informalment «l'estat major del procés», sobre la qual recau el pes de l'organització del referendum de l'1 d'octubre (Casas et al., 2019).
Pel que fa als impactes substantius, cal remarcar la preocupació per part de les administracions per a establir reformes legals tendents a frenar les portes giratories (Llei 3/2015), augmentar la transparencia (Llei 19/2013) i la rendició de comptes dels partits politics (Llei organica 3/2015). En relació amb el procés independentista, els impactes substantius més importants es referiran a la creació de les autoanomenades «estructures d'estat»: la hisenda catalana, el projecte de creació d'una agencia catalana de protecció social i els plans de control d'infraestructures estrategiques suspesos pel Tribunal Constitucional.
El que de moment podem anticipar és que tant el 15-M com el procés independentista operen com a dos vectors clau de la mobilització col·lectiva amb els quals s'emmarca un cicle polític en el qual encara esta en disputa quina sera la seua resolució, si comportara un procés democratitzador o desdemocratitzador. També podem anticipar que en l'EOP resultant del període esta en joc el reforç o debilitament de la capacitat real de l'Estat per a gestionar el conjunt divers de demandes i dinamiques que avui estan en actiu (inclos l'ascens de l'extrema dreta). Referent a aixo, la nostra investigació assenyala que la combinació complexa de reformes legals, el recurs a judicialització de la protesta i l'ús de la repressió social són, en conjunt, la resposta propia d'una estructura debil. Tanmateix, no és tan evident ni el tipus d'estat que l'ofereix ni el seu caracter, perque aixo ha quedat emmascarat sota una dinamica d'intensificació de la demanda de més democracia, tant per part de les mobilitzacions del 15-M, com per part del procés d'independencia a Catalunya. Si la resposta de l'Estat espanyol ha sigut efectivament la d'un estat debil (tal com afirmem en vista de la nostra analisi), aleshores es promou, des del 2017 en avant, un procés probable de desdemocratització, perque «en els estats debils, la desdemocratització té lloc fins i tot més freqüentment que en els estats mitjans o forts (...)» (Tilly, 2007: 207). Pero, per contra, si el que es deixa al descobert és un nivell baix de desenvolupament de la cultura democratica (i és a aixo al que obeeix la resposta repressiva i judicial), aleshores, encara que l'actual estat siga fort en termes de capacitat organitzativa i institucional, també és culturalment menys democratic.
En relació amb els impactes estructurals, el més significatiu del 15-M és la transformació del sistema de partits que marca el final de la dinamica bipartidista després de les eleccions europees de 2015. També cal mencionar la transformació de l'estrategia repressiva i la creació de noves oportunitats per a la protesta que seran posteriorment aprofitades pel moviment feminista, en les mobilitzacions massives del 8 de marę i del 25 de novembre de 2018 i 2019, les manifestacions en defensa del sistema de pensions de 2018 i les mobilitzacions contra el canvi climatic del moviment Fridays for Future. En el cas catala, els impactes estructurals es concentren sobretot en la transformació de l'estrategia repressiva mitjançant l'ús de determinades tipologies de delictes penals (sedició), cosa que motivara una nova etapa del procés independentista, marcada per la dinamica antirepressiva i les protestes per la sentencia als líders independentistes.
CONCLUSIONS
Tal com s'ha evidenciát al llarg de l'article, ambdós moviments han contribuit a la crisi dels consensos transicionals. D'una banda, per suposar un desafiament tant al relat modernitzador heretat de la transició com al projecte d'integració territorial, la qual cosa ha derivat en la radicalització del nacionalisme catala en clau independentista i com a reacció al ressorgiment d'un nacionalisme espanyol excloent representat per l'ingrés de l'extrema dreta en les institucions. Així mateix, ha suposat la visibilització dels enclavaments autoritaris encara presents en el sistema judicial, tal com es reflecteix en les dinamiques repressives representades per l'aprovació de la Llei organica 4/2015, de 30 de marę, de protecció de la seguretat ciutadana, i la reforma del Codi Penal de 2015, pel costat del 15-M; i en la persecució judicial a les elits catalanes que patrocinen el procés independentista, seguida de la repressió policial contra els participants en el referendum de l'1 d'octubre i en les posteriors mobilitzacions contra la sentencia condemnatoria als líders independentistes. En conclusió, s'evidencia la premissa principal del model d'EOP: les possibilitats d'exit de la convocatoria de protesta i mobilització social augmenten quan s'amplien les oportunitats polítiques, quan es demostra l'existencia d'aliats i quan es posa en relleu la debilitat dels oponents. Pero també s'afirma l'altra premissa complementaria: davant de la intensificació de la protesta, les forces governamentals i l'aparell de l'Estat tenen una possibilitat de resposta que va entre l'opció de reformar davant de la pressió del demos, o de reprimir la manifestació, o d'una combinació complexa d'ambdues opcions alhora.
Sidebar
Footnote
References
REFERĚNCIES BIBLIOGRAFIQUES
Adell, R. (2003). El estudio del contexto político a través de la protesta colectiva. La transición política española en la calle. En M. J. Funes. Movimientos sociales: cambio social y participación (p. 77-108). Madrid: UNED.
Almeida, P. (2020). Movimientos sociales: la estructura de la acción colectiva. Ciutat Autonoma de Buenos Aires: CLACSO.
Bonet-Martí, J. (2015b). The 15-M: a bet for Radical Democracy. En M. Kaldor (ed.), Subterranean Politics in Europe (p. 119-140). Houndmills: Palgrave.
Bonet-Martí, J. (2015b). Movimiento del 15-M: La fuerza politizadora del anonimato. ACME: An International Journal for Critical Geographies, 14(1), 104-123.
Bonet-Martí, J., i Ubasart-González, G. (2021). Conflicto territorial y cambios en la cultura política: Cataluña-España. Athenea Digital, 21(3), e2989. Recuperat de https://doi.org/10.5565/rev/athenea.2989
Camps Calvet, C., i Vergés Bosch, N. (2015). De la superación del miedo a protestar al miedo como estrategia represiva del 15M. Athenea Digital, 15(4), 129-154. Recuperat de http://dx.doi.org/10.5565/rev/athenea.1592
Camps Calvet, C., i Di Nella, D. (2020). Contrahegemonías antirrepresivas: un estudio de caso la protesta en Barcelona (2011-2015). Política y sociedad, 57(1), 143-173. Recuperat de https://doi.org/10.5209/poso.60271
Casas, F., Pruna, G., Martínez, M., Tomas, N., Etxearte, O. A., i Mateos, R. (2019). Tota la veritat. La crónica definitiva dels dies del Procés. Barcelona: Ara Llibres.
Castelló, E., León-Solís, F., i O'Donnell, H. (2016). Spain, Catalonia and the Scottish Referendum: A Study in Multiple Realities. En N. Blain, D. Hutchison, i G. Hassan (eds.), Scotland's Referendum and the Media: National and International Perspectives (p. 159-172). Edinburgh University Press.
Della Porta, D. (2015). Social movements in times of austerity: bringing capitalism back into protest analysis. Londres: John Wiley & Sons.
Della Porta, D., O'Connor, F., i Portos, M. (2019). Ciclos de protesta y referéndums por la independencia. Oportunidades cerradas y el camino de la radicalización en Cataluña. Revista Internacional de Sociología, 77(4), e142. Recuperat de https://doi.org/10.3989/ris.2019.77.4.19.005
Della Porta, D., i Tarrow, S. (1986). Unwanted children: Political violence and the cycle of protest in Italy, 1966-1973. European Journal of Political Research, 14(5-6), 607-632. Recuperat de https://doi.org/10.1111/ļ.1475-6765.1986. tb00852.x
Dowling, A. (2020). La Assemblea Nacional Catalana: las limitaciones estratégicas de un movimiento social sui generis. Historia del Presente, 35(1), 53-68.
Eisinger, P. K. (1973). The conditions of protest behavior in American cities. The American Political Science Review, 67(1), 11-28. Recuperat de https://doi.org/10.2307/1958525
Gamson, W., i Meyer, D. (1996). Framing political opportunity. En D. McAdam, J. McCarthy, i M. Zald (eds.), Comparative Perspectives on Social Movements: Political Opportunities, Mobilizing Structures, and Cultural Framings (p. 275-290). Cambridge: Cambridge University Press. Recuperat de https://doi.org/10.1017/CBQ9780511803987.014
García, C. (2016). Using street protests and national commemorations for nation-building purposes: the campaign for the independence of Catalonia (2012-2014). The Journal of International Communication, 22(2), 229-252. Recuperat de https://doi.org/10.1080/13216597.2016.1224195
Goma, R., González, R., Ibarra, P., i Martí, S. (2018). Movimientos sociales y derecho a la ciudad. Creadoras de democracia radical. Barcelona: Icaria.
Huete, M. A. (2002). La estructura de oportunidades políticas para la acción de las QNG: El caso de Pro búsqueda. Realidad: Revista de Ciencias Sociales y Humanidades, 86, 191-210.
Ibarra, P. (2005). Manual de sociedad civil y movimientos sociales. Madrid: Síntesis.
Ibarra, P., Martí, S., i Goma, R. (2008). Creadores de democracia radical. Movimientos sociales y redes de políticas públicas. Barcelona: Icaria.
Jenkins, J. C., i Perrow, C. (1977). Insurgency of the Powerless: Farm Worker Movements (1946-1972). American Sociological Review, 42(2), 249-268. Recuperat de https://doi.org/10.2307/2094604
Kitschelt, H. (1986). Political Opportunity Structures and Political Protest: Anti-Nuclear Movements in Four Democracies. British Journal of Political Science, 16, 57-85.
Kriesi, H. P. (1992). El contexto político de los nuevos movimientos sociales en Europa occidental. En J. Benedicto, i F. Reinares, Las transformaciones de lo político (p. 115-153). Madrid: Alianza Universidad.
Kriesi, H. (1996). The Organizational Structure of New Social Movements in a Political Context. En D. McAdam, J. McCarthy, i M. Zald (eds.), Comparative Perspectives on Social Movements: Political Opportunities, Mobilizing Structures, and Cultural Framings (p. 152-184). Cambridge: Cambridge University Press.
McAdam, D. (1996). Conceptual Origins, Current Problems, Future Directions. En D. McAdam, J. McCarthy, i M. Zald (eds.). Comparative Perspectives on Social Movements: Political Opportunities, Mobilizing Structures, and Cultural Framings (p. 23-40). Cambridge: Cambridge University Press.
McAdam, D., Tarrow, S., i Tilly, C. (2005). Dinámica de la contienda política. Barcelona: Editorial Hacer.
Monterde, A. (2015). Emergencia, evolución y efectos del movimiento en red 15M (2011-2015). (Tesi doctoral. Universitat Qberta de Catalunya, Catalunya).
Muñoz, J. (2008). From National Catholicism to Democratic Patriotism? An Empirical Analysis of Contemporary Spanish National Identity. (Tesi doctoral. Universitat Pompeu Fabra, Catalunya).
Muñoz, J., i Tormos, R. (2015). Economic Expectations and Support for Secession in Catalonia: Between Causality and Rationalization. European Political Science Review, 7(2), 315-341. Recuperat de https://doi.org/10.1017/ S1755773914000174
Pradel, M., i García, M. (2018). El momento de la ciudadanía: innovación social y gobernanza urbana. Madrid: Los Libros de la Catarata.
Rodon, T., i Ginjoan, M. (2018). When the context matters: Identity, secession and the spatial dimension in Catalonia. Political Geography, Volume 63, 75-87. Recuperat de https://doi.org/10.1016/ļ.polgeo.2018.01.004
Romanos, E. (2016). De Tahrir a Wall Street por la Puerta del Sol: la difusión transnacional de los movimientos sociales en perspectiva comparada. Revista Española de Investigaciones Sociológicas, 154, 103-118. Recuperat de http://dx.doi. org/10.5477/cis/reis.154.103
Sánchez Estellés, I. (2011). The political-opportunity structure of the Spanish anti-war movement (2002-2004) and its impact. The Sociological Review, 58(2 supl.), 246-269. Recuperat de https://doi.org/10.1111/ļ.1467-954X.2011.01972.x
Skocpol, T. (1979). States and Social Revolutions: A Comparative Analysis of France, Russia and China. Cambridge: Cambridge University Press. Recuperat de https://doi.org/10.1017/CBQ9780511815805
Tarrow, S. (1989). Democracy and disorder. Protest and Politics in Italy 1965-1975. Oxford: Oxford University Press.
Tarrow, S. (1992). Ciclos de protesta. En L. Moscoso i J. Babiano (comp.), Ciclos en política y economía (p. 53-76). Madrid: Fundación Pablo Iglesias.
Tarrow, S. (1993). Cycles of Collective Action: Between Moments of Madness and the Repertoire of Contention. Social Science History, 17(2), 281-307. Recuperat de https://doi.org/10.2307/1171283
Tarrow, S. (1997). El poder en movimiento. Los movimientos sociales, la acción colectiva y la política. Madrid: Alianza Universidad.
Tilly, C. (1978). From Mobilization to Revolution. Reading, MA: Addison-Wesley.
Tilly, C. (2007). Democracy. Nova York: Cambridge University Press.
Tilly, C., i Wood, J.K. (2010). Los movimientos sociales, 1768-2008. Desde sus orígenes hasta Facebook. Barcelona: Crítica.
Ubasart-González, G. (2020). Nuevos retos para la salud de la democracia. Triple crisis española y cambios económicos, sociales y culturales. Pedagogia i Treball Social. Revista de Ciencies Socials Aplicades, 9(1), 8-28. Recuperat de http:// dx.doi.org/10.33115/udg bib/pts.v9i1.22392
Vilaregut, R. (2011). Memoria i emergencia de l'independentisme caíala. (Tesi doctoral. Universitat Autónoma de Barcelona, Catalunya).
