De la Seducción a la Supresión Temporal del Sistema Nervioso.: Reflexiones sobre la Práctica Artística Propia.

Abstract

Este artículo es una reflexión personal sobre un cambio buscado en/desde/para la práctica artística propia, que se interroga sobre la imagen del ser humano y la imagen del cuerpo en el mundo actual. La experiencia contemporánea, por la que nuestra percepción actúa automáticamente saturada de imágenes técnicas-mediales, se desliga del lugar y el cuerpo físico, lo que hace replantearme el aparato técnico con el que he explorado las condiciones de representatividad que acarrea un individuo en relación con otro. Basado en el concepto de seducción de Jean Baudrillard, el trabajo entre el año 2000 y 2016 utiliza una estructura reversible para intercambiar roles y cuestionar estructuras de representación. Anestesia (2023), el grupo de esculturas realizado tras la escritura de mi Tesis doctoral (2021), alude a la insensibilidad contemporánea, y en contraste con la arquitectura moderna descrita por Beatriz Colomina (2021) que eliminaba toda sensación corporal, promueve, como solución, una experiencia sensorial y material. La autonomía, la intersubjetividad y el señalamiento son los ejes operacionales principales, gracias a los cuales la labor se desarrolla través de procesos de formación abiertos, con el deseo de dar con una escultura que busca ser cuerpo en un espacio fluyente y compartido.

Alternate abstract:

This article is a personal reflection on a change sought in/from/for one's own artistic practice, which questions the image of the human being and the image of the body in today's world. The contemporary experience, saturated with technical-media images through which our perception acts automatically, is detached from the place and the physical body, making me rethink the technical apparatus used to date, for the exploration of the conditions of representativeness that an individual entails in relationship with another. Based on Jean Baudrillard's concept of seduction, the work between 2000 and 2016 uses a reversible structure to exchange roles and question structures of representation. Anesthesia (2023), the group of sculptures made after the writing of my doctoral thesis (2021), alludes to contemporary insensitivity, and in contrast to the modern architecture described by Beatriz Colomina (2021) that eliminated all bodily sensation, promotes, as solution, a sensory and material experience. Autonomy, intersubjectivity and signaling are the main operational axes, thanks to which the work is developed through open training processes, with the desire to find a sculpture that seeks to be a body in a flowing and shared space.

Alternate abstract:

Aquest article és una reflexió personal sobre un canvi buscat en/des/per a la pràctica artística pròpia, que s'interroga sobre la imatge de l'ésser humà i la imatge del cos al món actual. L'experiència contemporània, saturada d'imatges tècniques-medials per la qual la nostra percepció actua automàticament, es deslliga del lloc i el cos físic, fent-me replantejar l'aparell tècnic utilitzat fins ara, per a l'exploració de les condicions de representativitat que comporta un individu a relació amb un altre. Basat en el concepte de seducció de Jean Baudrillard, el treball entre l'any 2000 i el 2016 utilitza una estructura reversible per intercanviar rols i qüestionar estructures de representació. Anestèsia (2023), el grup d'escultures realitzat després de l'escriptura de la meva Tesi doctoral (2021), fa referència a la insensibilitat contemporània, i en contrast amb l'arquitectura moderna descrita per Beatriz Colomina (2021) que eliminava tota sensació corporal, promou, com solució, una experiència sensorial i material. L'autonomia, la intersubjectivitat i l'assenyalament són els eixos operacionals principals, gràcies als quals la tasca es desenvolupa a través de processos de formació oberts, amb el desig de trobar una escultura que busca ser cos en un espai fluent i compartit.