Gravar el nom a l’escorça d’un arbre / Carving your name in a bark of a tree

Abstract

Escriure — i traduir no és res més ni res menys que això— significa prendre decisions irrevocables. El que s’apunta queda fixat com si ho haguéssim incrustat amb un ganivet esmolat a l’escorça d’un arbre. Sovint l’escriptura deixa la sensació d’haver fet algun gest impropi, que més aviat embruta l’entorn, maldestre, massa visible. I la traducció pot incomodar més, perquè les decisions que els traductors prenem són tan irrevocables com les d’un autor, però no les podem executar amb la mateixa llibertat de moviments. Quan ens posem a treballar amb la llengua, hem de ser conscients que rebrem en custòdia un material que és viu i que hem de transmetre en les mateixes condicions, que ha de ser aprofitable per als altres, que ha de donar fruits i que ha de preservar l’entorn tot sencer.

Alternate abstract:

Writing, which is all that translation is, means taking irreversible decisions. What is written remains forever, as if it had been carved with the point of a sharp knife in the bark of a tree. Writing can often leave you with the feeling of having done something inappropriate, something that will later leave a stain, or something clumsy or too visible. And translation can make that feeling even more uncomfortable, because while the decisions we take as translators are as irreversible as those of the author, we must take them without the same freedom of movement. When we begin to work with language, we must be conscious of the fact that we are being given custody of living material that must be passed on in the same state. We must ensure that it can be enjoyed by others and that it can bear fruit while maintaining its completeness.